193.- El 4t. pis

.

Vivia en un edifici que semblava una indústria modernista, palplantada enmig d’una ciutat mitjana de Catalunya, però que estava al rovell de tot arreu i que a mi ja m’hi anava bé. Recordo que en aquell edifici el 4 era un número maleït. Això, per sort, no ho vaig saber fins al cap d’un temps i a més jo vivia al 6è, afortunadament! Un dia que pujava cap a casa, em vaig trobar a l’entrada esperant que baixés mr. Orona en persona, una senyora tota repentinada i posada amb ulleres de sol. Jo vaig pensar que per estar a dins d’un ascensor no li calien les ulleres, però no li vaig dir pas res. Ella, de sobte, em va agafar la mà i em va xiuxiuejar amb una veu rogallosa que anava a acomiadar-se d’en Joan, un home que havia mort, un veí del 4D. Va exclamar que en Joan s’assemblava tant al seu pare...! Era mort feia deu mesos, amb només 68 anys i encara el portava de dol. Però em va explicar que això no era tot, perquè feia poc al quart s’havia mort un veí “de color”, que “va traspassar” per leucèmia.
A mi els calfreds ja no m’arribaven o és que ni els notava... Sortosament, vaig sentir el “cling” de l’ascensor i vaig agrair per totes acomiadar-me de la senyora, pujar cap al sisè cagant llets i quedar-m’hi de per vida...
Encara ara em pregunto si hi deu viure algú, en aquella indústria fotuda enmig de tot arreu.

.

autora: Sibil·la, participa a Relats en català

.

192.- Solo son cinco botones

.

Miró de reojo nuevamente, y por encima de su hombro, aquellos cinco botones. El tiempo se hizo eterno mientras los repasaba uno por uno: el cero, el uno y el dos perfectamente alineados de abajo a arriba y luego el botón con aquella campanita a la derecha del cero, aquel cero custodiado por el botón del rojo stop de la izquierda. Repasó inútilmente la situación. Jamás se atrevería a pulsar aquel stop. Ese botón estaba separándola de un posible momento de la felicidad soñada.

Entonces fue cuando se dió cuenta que él la estaba mirando. Fue inútil mirar al suelo. Fue inútil disimular, porque sentía su mirada clavada en ella.

El ascensor seguía vacío, sólo ellos dos subían rumbo a quien sabe dónde. Aquel instante, en que todo se había detenido, a ella se le hizo eterno y esa sensación era tan real, que sintió que el tiempo se estaba parando. Sintió que aquel ascensor no llegaría nunca arriba.

La luz del botón dos seguía encendida. Podía oler su respiración. Podía oír su latido. Podía sentir la suavidad de su pelo.

De repente, reunió el valor necesario y pulsó aquel maldito botón rojo, el que podía detener el espacio y el tiempo, aquel que la separaba del soñado cielo, aquel botón tentador del Stop y, sin mediar palabra, se agarró lentamente a su cuello y le besó.

Aquel beso de pasión correspondida logró parar el tiempo de la misma forma en que estaba parado el ascensor.

No quería apartarse de él y, cuando lo hizo, notó de nuevo la atracción de sus brazos en su cintura. Un abrazo fuerte y dulce que la obligó de nuevo a besarle. Entonces fue cuando oyó su voz ronca pero dulce, esa voz que sólo había pronunciado palabras de trabajo, pero que ahora estaba diciéndole un "te quiero". Creyó soñar lo que estaba ocurriendo, mientras una voz, que venía del exterior del ascensor, preguntó si había alguien, devolviéndola a la realidad. Se habían dado cuenta de que el ascensor estaba parado y querían saber si los ocupantes estaban bien. Él fue quien contestó perezosamente que no pasaba nada y, sonriendo, volvió a pulsar el botón del dos.

.

autora: Adela Muñoz, del blog Amar el arte
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO POR FAVOR!

.

191.- Cinc minuts més

.

Les sis del matí i sona el despertador, qui es vol llevar? Cinc minutets més sota el nòrdic, només cinc minutets per mandrejar.

Després, tot ràpid; la dutxa mentre el café comença a olorar. Vestir-se sense mirar-s'hi i prendre el café fent els entrepans del cole, descongelant el dinar i netejant el gat. Revisar que la bossa de piscina sigui complerta i que el maillot s'hagi assecat. Penjar la llista de la compra davant la porta perquè l'agafi en marxar acompanyat d'un t'estimo perquè somrigui, doncs el matí no és el seu millor moment. Veure'ls dormir plàcidament i marxar sense fer soroll.

Creuar la ciutat en metro fent veure que llegeix mentre recorda que ha d'anar al caixer per pagar la cangur, que les botes són foradades o que encara no tenen el regal per la sogra de diumenge.

Obrir les persianes davant tres dones que ja es queixen, rebre les revistes que no llegirà i posar-se la bata on falten dos botons. Els primers tints i la companya que arriba tard.

Talls que agraden, d'altres que no tan; àvies amb ben poc cabell que recorden els balls d'envelat o jovenetes que volen el mateix pentinat impossible de la cantant de moda. Olors d'esmalt, amoníac i laca que es barregen i el soroll del secador que no deixa de funcionar.

El genoll dóna guerra i la genollera s'ha quedat a casa, fa mesos que hauria d'anar al traumatòleg, però no és un bon moment per a una baixa laboral. Ja hi anirà més endavant.

Dinar ràpid de tuper, neteja d'estris i cares noves per posar boniques.

Tornar a creuar la ciutat somrient pel pentinat de núvia que ha fet i somiant en treure's les botes; recollir la nena de ballet, passar per la farmàcia i ajupir-se per la abraçada del petit que encara porta el cabell mullat en arribar a casa. Dutxes, sopar, la rentadora i la planxa que mai s'acaba. I just quan seu al sofà per rebre el massatge promès via sms, els ulls es comencen a tancar.

Però tot això ja es veurà, potser el dia es lleva diferent i ara sols importen cinc minutets més per mandrejar.

.

autora: rits, del blog Vuit8ena

.

190.- Una història del bosc

Avui, amb els meus dos fills, sortim a recollir castanyes pel bosc que hi ha al darrera casa. Enfilem per un camí antic, cap els castanyers de formes estranyes.

Quan arribem, el meu fill s'ajup i recull, penjada d'una branca, una gorra petita de color vermell.

-Què és això, pare?

M'ho miro, sorprès.

-Només pot ser una cosa. Una gorra de follet!

Quan acabo de dir aquestes paraules, ja veig que m’he precipitat. Els nens no em fan cas, i crec que pensen que el pare no les té totes. Seguim el nostre camí i de tornada fem com si res no hagués passat.

A la nit, no puc dormir. Abrigat com cal pel mes d'octubre, surto de casa, és lluna plena i m'hi veig perfectament. Recordo perfectament l'immens arbre i, arrecerat en el marge del camí, espero. Al cap d'una estona sento un trepitjar de fulles, com el caminar d'un ratolí.

-Ei, tu, penses tornar-me la gorra?

Veig una personeta petitona.

Em frego el ulls, pensant que estic somiant.

-Si, si, t'ho dic a tu.
-Fa fred i em cal la meva gorra! -em diu, amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.
-Qui ets tu? - pregunto jo.
-Sóc el follet del castanyer perdut, visc aquí fa molt i molt de temps, igual que els meus germans. Nosaltres som els responsables d’un munt de feines, però la més important de totes, saps quina és? Veus aquella estrella que fa pampallugues, doncs és el follet de la pedra rodona. Quan un infant es posa malalt, un follet deixa aquest món i puja a un estel on plora eternament. Quan una mare queda sense llàgrimes, un altre follet s'omple del dolor que ella ja no pot suportar. Quan un petit dels vostres és feliç, tots sentim l'alegria, llavors cantem i ballem. Així som, nosaltres.

Prometo tornar a pujar a veure'l i poc a poc torno a casa, pensant en tot el que m'ha passat.

Al matí, quan vaig a despertar els nens, me'ls trobo llevats i tots dos em miren amb un ull cluc, les mans als malucs i un somriure burleta.

Així són els meus fills.
.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

.

189.- Prec

Amb un gest de veneració, la dona marroquina es dirigeix vers un grup d’escultures que ocupa un racó del vestíbul de l’hospital infantil. S’atura davant d’una d’elles, llarga, amb una mena de braços alçats implorant al cel.

.
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel·laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.

.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al·là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l’àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l’oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d’onze anys.

.

autora: Marta Pérez, pàgina Marta Pérez Sierra

.

foto cedida per Roser Laspana, d'una escultura seva

http://rlanaspaexpo.blogspot.com/
http://www.roser-art.ch/

.

188.- Nono es así

.

Mientras Nono hacía limpieza en la empresa en la que trabajaba, entre dos palets, al pasar la aspiradora, oyó un sonido metálico sorprendente que pronunció perfectamente su nombre secreto, cambiante y verdadero, que ni él mismo sabía pronunciar, causándole una sensación similar a tironcitos en el alma, como si de un pequeñín se tratase dando esos tironcitos del delantal de su mamá, reclamando deseoso su atención y cariño. Con la escoba que utilizara para quitar las telarañas, que se hallaban en los rincones y estanterías, atrajo el objeto hacia él y fue, antes de tocarlo con la punta de sus dedos, cuando supo realmente que, aunque lo pareciese, no era un pasador de acero con una especie de brida sujeta a uno de sus canales circulares situados a poco de los extremos, no, era... ¡¡¡una varita mágica!!!, ¡¡¡su varita mágica!!!.

.
Lleno de alegría la guardó en el bolsillo de la chaqueta y empezó a pensar que es lo que le pediría, pan para todos..., pero su pensamiento quedó repleto de realidad, no podía pedirle eso, lo que tenía era una varita mágica, no un pozo de los deseos, por lo que siguió pensando, mientras continuaba con su trabajo, en cómo utilizarla.

.
Pensó en conseguir, con un movimiento de la varita, que la aspiradora funcionase sola, que la escoba quitase las telarañas, en fín, todo su trabajo diario, pero le asaltó la duda, si la utilizaba para transformar la realidad, a su vez la varita, le impondría a cambio, algo superior al coste del valor de lo conseguido, ya que se trataría de un capricho y por eso decidió que la utilizaría únicamente en el caso de que, por mucho que le exigiese, él estaría dispuesto a asumir el coste o sacrificio.

.
Así que continuó haciendo su trabajo mientras pensaba en qué utilizaría su varita.

.
Al día siguiente, al empezar su jornada, percatose de lo limpio y ordenado que estaba todo, por lo que se dijo “que buen trabajo que hice ayer y apenas me di cuenta, y eso que no utilicé mi varita mágica... ¿o quizás funciona así?, no sé, lo cierto es que estoy muy contento porque tengo la varita más mágica del mundo.

.

autor: tonosepe, del blog Barruntadas e imágenes (conte amb 365 paraules justes!)

.

187.- Viatge a la platja dels despullats

El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat, per exigències de la tècnica, en una platja resplendent a l’oest de tot arreu.

Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles.

Es féu de nit, i no va passar res. Potser no fou allà. Tal vegada no fou llavors.

De matinada m’arribaren uns càntics.

Reptant, clapat a terra, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera.

Sota la volta del firmament, amb el far de mercuri anunciant l’alba, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors.

Vaig restar ajagut ben bé tres hores, fins que un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar.

Retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials de quan estudiava al “Mercè Rodoreda”, les de les pel·lícules d’aventures, les que em van fer guanyar un concurs de dibuix a la festa del barri...

Dues hores després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo.

L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados”

I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

autor: Jeremias Soler, del blog Nuesa literària

.