jueves, 10 de septiembre de 2009

102.- La Núria

Després d’unes quantes relacions en què no havia tingut massa sort, la Núria s’havia decidit a viure amb l’Àngel. Des que compartien pis, ell , el dissabte, quan tornava del quiosc, dins del diari li posava una flor. Un dia, una orquídea, un altre, una rosa... I la Núria pensava que quina feina li donava... les havia de posar en aigua i després, tirar-les... Quan se’n va cansar li va dir: No vull més flors.
Als matins, l’Àngel s’havia acostumat a portar-li un cafè a l’habitació. La Núria protestava perquè s’havia d’incorporar per prendre-se’l, si no, es refredava. Trobava que no podia gaudir com ella volia dels darrers minuts al llit abans de començar la rutina diària. Al cap d’unes setmanes, l’Àngel ja no li feia el cafè perquè se’l trobava intacte a la tauleta cada tarda, quan tornava a casa.
Cansat de la feina, però content de veure-la, als vespres, li donava un petó i es mostrava molt interessat en com li havia anat mentres entrava a la cuina. Procurava fer àpats que a ella li vinguessin de gust però...Amor!...no et preocupis...ja em faré jo el que vulgui. I l’Àngel va deixar de preparar el sopar.
Anaven fent. Sortien amb els amics, gaudien al cinema, s’abraçaven al sofà quan veien la tele, i a les nits, l’Àngel sempre se li acostava. Però ella, interiorment cada dia el sentia més embafador... Ets massa afectuós, Àngel, no ho sé... no em deixes mai començar a mi res. Sempre m’avances. I ell ja no se li apropava tan sovint.
El 22 de cada mes, aniversari del seu primer petó, l’Àngel li duia sempre un regal. Una joia senzilla, una bossa, un mocador de seda... però quan es va atansar el sisè aniversari, ella li va dir que no li comprés res, que volia estalviar...I així van passar vuit mesos. Aleshores, la Núria va pensar que li havia tornat a passar.
Va fer la maleta i li va escriure una nota, gairebé igual que la que li havia deixat a la seva darrera parella: “No em sento estimada. Que et vagi bé.”
I va tancar la porta de l’apartament, pensant que aquesta vegada tampoc no havia tingut sort.
.
autora: kweilan, del blog Llibres llegits i per llegir, (conte amb 365 paraules justes!)
.

18 comentarios:

bajoqueta dijo...

Ai la Núria que era una mica capritxoseta ella... tenia un bon home al costat i no ho veia. A vore que se troba ara :)

Gràcies de nou Kweilan!

JJMiracle dijo...

Segur que l'apreciarà més quan no el tingui a prop.

Assumpta dijo...

Em temo que aquesta noia no trobarà mai cap parella amb la que es senti a gust. És una “eterna descontenta”.

És cert que ella té dret a dir la seva... val que no li agradi que li porti el cafè al llit, d’acord... o que trobi que gasta massa amb un regalet cada mes: segur que a ell no li importa si ella li diu... Però és que no li valora cap dels gestos que té, ni un de sol!, no troba res bé! cada detall li molesta, no sap veure el motiu pel que ho fa.

Però no és exagerat, no, que conec algun cas així, de persones que no valoren cap mostra de carinyo. Persones que sempre estan a punt per arrufar el nas i xafar la il•lusió... Hi ha gent molt carinyosa i gent molt freda. I la veritat és que em sap molt de greu quan ho veig.

Assumpta dijo...

Ai!!! jajaja m'he oblidat de dir que el relat m'ha agradat molt, clar!! Tot i que ja es veu, amb la parrafada que m'ha fet pensar :-))

Elfreelang dijo...

Molt bo Kweilan!!! Quantes vegades de manera insconcient no fem el mateix que la Núria...provoquem amb la nostra conducta i actitut que passi allò que precisament no volem que passi ( o si ho volem?).....molt ben escrit..molt ben narrat!!!

xaruga dijo...

Aquesta noia em recorda la lletra d'un tango que deia així: "Pero con tanta dulzura no se llega a ningún sitio, el cariño ha de ser duro como piedra de afilar..." No m'estranya que al tango l'anomenessin: el lamento del cabron.

Jordi dijo...

Aquesta Núria no té les idees molt clares!! Amb la joia d'home que tenia al costat!

Sílvia dijo...

Sembla ser que la Núria no sentia cap tipus d'afecte i/o estimació...perquè no demostra bons sentiments cap a ell en cap moment sinó tot el contrari. Tot el que ell fa ho troba malament! No es mereix aquest noi i no sé si en trobarà cap...o potser sí! algun distant i fred que no li faci ni mica de cas!
Bon relat, m'ha agradat!

Anónimo dijo...

Una manera clara i neta de fer-nos comprendre com es comporta algú que mai té miraments.
M'ha agradat molt aquest relat.

Luguca.

Sergi dijo...

Quina ràbia de relat! I em fa ràbia perquè explica tan bé (massa bé), una realitat que he viscut, que gairebé em sento insultat. Però no és res personal, eh, el relat és una meravella, com sempre, la Kweilan ens regala autèntiques joies, però nen, avui m'ha posat de mala llet i tot.

Teresa Bosch dijo...

Molt bon relat! Fa pensar. Sí n'és de difícil de trobar l'equilibri entre ésser massa embafador i passar de tot.

kweilan dijo...

Moltes gràcies a tots i a totes. Estic contenta de veure els vostres comentaris. Respecte al conte, crec que heu agafat la idea de què de vegades és impossible complaure l'altra persona per molt que t'hi esforcis i és que el món de la parella dòna per moltes històries.
Una abraçada a tots i a totes i especialment per tu, XeXu!!!

senga dijo...

ja heu dit gairebé tot el que pensava...està tan ben explicat i tan real que espanta...però per què?
...no serà que la Núria no ha après a estimar i a deixar-se estimar...que de fet va junt...per què ens costa tant deixar-nos estimar...per què no ens ensenyen a deixar-nos estimar...deu ser un aprenentatge que fem a casa?...estimo, deixo que m'estimin, faig, deixo fer...ai!

kweilan dijo...

senga: Gràcies pel teu comentari!

Marta dijo...

Boníssim!!! Reflecteix molt bé la "tonteria" d'algunes persones, tant noies com nois, en les relacions de parella. És que ho he vist fer, això!

kweilan dijo...

Marta: Ja sé que és tòpic però de vegades la realitat supera la ficció. Moltes gràcies pel teu comentari!!!

assumpta dijo...

N'he conegut de casos semblants i treuen de pollaguera!. Però que no s'adonen?
La convivència és aixo, saber trobar l'equil·libri. Però hi ha qui s'entesta en voler tombar a l'altre directament.

Kweilan, com sempre UN PLAER PODER LLEGIR ELS TEUS CONTES, SÓN GENIALS!
BEN ESCRITS, BEN REDACTATS, M'ENCANTEN!!!
;)

kweilan dijo...

-Assumpta- : Gràcies. M'encanta que t'agradin. Una abraçada!!!