365 contes

Les millors veus de la història contant un conte

2012-02-05T08:49:00.001+01:00

Tenim les imatges del vídeo de promoció, tenim les veus i ara només falta unir-ho tot.

Gràcies a Joaquim, Patrícia i Pilar, per haver posat la vostra bonica veu al conte.

Gràcies a Pilar per haver cedit un conte tan escaient per transmetre el missatge del llibre.

I sobretot gràcies a Miquel M. per fer tan bé de director d'orquestra ahir.

Vídeo gravat!

2012-01-29T09:09:00.000+01:00

Bon dia a tots!!

Ahir malgrat els inconvenients que van sortir vam poder grabar el vídeo de promoció del llibre.

Va ser fantàstic per mi poder treballar amb els que vau participar i que ho vau posar tan fàcil per què tot anés perfectament bé.

GRÀCIES A JORDI, MARIBEL, JUANI, JOAN, MARC I SOBRETOT A ROMAN EL NOSTRE PROTAGONISTA I AL NOSTRE CÀMARA RAUL! SENSE VATROS NO HAGUÉS ESTAT POSSIBLE!

Gravació vídeo promoció

2012-01-16T19:30:00.000+01:00

Hola!

El dia 28 de gener tenim previst gravar el vídeo de promoció del llibre. Per això necessitem a unes quantes persones.

Havíem pensat en gravar per alguns llocs de Tortosa i rodalies. Si us animeu a participar hem feu arribar un mail i us conto més. No s'ha de parlar ni fer cap gran interpretació, serà fàcil, ho prometo!

lhortdebajoqueta@hotmail.com

Gràcies!!

càsting de veus

2011-12-19T18:49:00.000+01:00

Com alguns ja sabeu estem preparant un tema per donar a conèixer el llibre pels blogs, twitter i facebook. Estem buscant gent que tingui una bona veu per llegir un text. Si us animeu a participar m'envieu un mail a: lhortdebajoqueta@hotmail.com i jo us enviaré un tros de text per llegir (serà en català).

Recordeu que estem a facebook com UN ANY DE CONTES

I he creat també un twitter per fer encara més soroll: @BAJOQUETAPIU

Aneu fent publicitat d'això per si algú vol participar d'alguna manera.

Gràcies a tots!

La cuenta atrás

2011-11-14T10:40:00.001+01:00

Buenos días a todos!

Ya están todos los cuentos corregidos. Voy a empezar con la maquetación para enviar el texto a la editorial y que se convierta en un libro. YA NO PUEDEN HACERSE MÁS CAMBIOS EN LOS TEXTOS. Una vez esté registrado el libro es imposible cambiar nada.

Muchas gracias a todos los que me estáis apoyando en este proyecto!

La próxima entrada espero que sea para anunciaros que ya podéis conseguir el libro.

Si no formáis parte de este proyecto pero queréis ayudar a darlo a conocer, podéis enviarme un mail a:

lhortdebajoqueta@hotmail.com

o bien en facebook:

"UN ANY DE CONTES"

Últims avís / último aviso

2011-11-08T09:42:00.004+01:00

Hola!

Estem acabant amb el tema de les correccions, ha sigut dur però he aconseguit localitzar a quasi tothom. Diumenge 13 de novembre tanco ja definitivament el text amb tots els contes i ja no es podran fer més modificacions.

Gràcies a tots els que heu ajudat a fer-ho més fàcil :)

Continuem pel facebook fent amics per poder fer arribar el nostre llibre a més gent, ens podeu buscar com: "UN ANY DE CONTES"

Correccions dels contes

2011-10-01T19:21:00.003+02:00

Hola! He enviat a tothom els seus contes per donar-li una última ullada. Fins al 23 d'octubre hi ha temps :)

Hola! He enviado a todo el mundo sus cuentos para darle un último vistazo. Hasta el 23 de octubre tenéis tiempo :)

365 contes a Facebook

2011-09-27T17:36:00.002+02:00

No em va gaire el tema Facebook, però he pensat que seria una manera de donar a conèixer el blog. Com sóc un desastre i no m'aclareixo, no sé com posar aquí al blog on heu d'anar, crec que amb aquest enllaç funciona:

http://www.facebook.com/profile.php?id=100002976471018&sk=info

Si no podeu buscar com a "un any de contes".

Si algú em pot ajudar estaria molt agraïda :)

Sobre la publicació del llibre

2011-09-25T11:04:00.000+02:00

Hola! He enviat un mail a tothom sobre la publicació del llibre. Si no l'heu rebut ja em direu alguna cosa.
Gràcies!

Hola! He enviado un mail a todos sobre la publicación del libro. Si no lo habéis recibido ya me diréis alguna cosa.
Gracias!

lhortdebajoqueta@hotmail.com

Molt bones festes a tothom!

2010-12-25T08:03:00.006+01:00

Des de la casa del far dels "365 contes", vos desitjo que passeu molt bones festes en companyia dels que més estimeu.

No vos he oblidat, segur que el 2011 ens portarà el llibre amb els nostres contes.

Una abraçada a tothom!

(fotografia propietat de bajoqueto)

El dibuix guanyador!

2010-07-16T11:42:00.009+02:00

Moltes felicitats a Jaume ja que ha estat el guanyador!

Moltíssimes gràcies a la resta de participants! Ha estat una tria molt difícil!

El guanyador rebrà un llibre com a premi, i entre la resta de participants se'n sortejarà un altre. (Quan tinguem el llibre a les mans se realitzarà el sorteig).

De moment no hi ha data per la sortida del llibre, i encara estem de correccions, però quan tingui notícies us ho faig saber. Estic tan impacient com vosaltres! De veritat que moltíssimes gràcies a tots per haver fet possible este projecte. Ara que he estat ordenant els contes m'he adonat realment del munt d'històries boniques que heu contat. Continueu somiant i escrivint coses tan boniques.

Bon estiu a tothom!

Muchas felicidades a Jaume ya que ha sido el ganador!

Muchísimas gracias al resto de participante! Ha sido una elección muy difícil!

El ganador recibirá un libro como premio, y entre el resto de participantes se sortearà otro. (Cuando tengamos el libro en las manos se realizará el sorteo).

De momento no hay fecha para la salida del libro, y aún estamos de correcciones, pero cuando tenga noticias os lo hago saber. Estoy tan impaciente como vosotros! De verdad que muchísimas gracias a todos por haber hecho posible este proyecto. Ahora que he estado ordenando los cuentos me he dado cuenta realmente del montón de historias bonitas que habéis contado. Seguid soñando y escribiendo cosas tan bonitas.

Qué tengáis un buen verano!

ANEM A VOTAR LA PORTADA DEL NOSTRE LLIBRE!

2010-07-01T08:50:00.001+02:00

NORMES PER A VOTAR

Moltíssimes gràcies a tots els que heu participat enviant un dibuix.

Poden votar les persones que han participat d'alguna manera al blog: enviant contes, o bé deixant comentaris als contes (abans de l'1 de juny de 2010). Un vot per persona.
Es pot votar de l'1 al 15 de juliol. A partir del 16 de juliol sabreu quin ha estat el dibuix guanyador.
Les votacions seran de la següent manera: heu de votar 3 dibuixos en total. Els punts a repartir són: 3, 2 i 1. (Exemple: 3 punts al dibuix12, 2 punts al dibuix13 i 1 punt al dibuix20).
La votació es farà als comentaris d'aquesta entrada, de forma pública, no valdran els vots enviats per correu.
En cas d'empat, es farà una segona votació.
Si no es compleixen tots els punts el vot no serà vàlid.

Sort a tothom!

(clicant a sobre els dibuixos els podeu veure més grans, i clicant a sobre els noms dels autors dels dibuixos podeu arribar als contes que van escriure)

************************************************************

DIBUIX N. 1

Enviat per Diego, el fill de Luguca (que ens ha enviat varis contes). Al dibuix podem veure el pas dels dies i els diferents llocs on podem llegir els contes.

************************************************************

DIBUIX N. 2

Enviat per Laura T. Marcel. Per ella el dibuix vol ser el racó càlid que conté els elements necessaris per a poder efectuar l'estoneta de lectura que ens omple de pau, i al mateix temps de vida. Prop de la finestra, al capvespre, on podem contemplar la inspiradora lluna i la lluentor dels estels, des de casa, des d'aquella butaca còmoda on t'hi sents tan a gust i on t'hi espera sempre aquell moment de connexió amb els somnis, amb tots els móns que pots veure i viure en obrir un llibre i llegir un conte".

************************************************************

DIBUIX N. 3

Ens l'envia Jaume Vilalta, que també ha il·lustrat els contes que ha enviat Sergi Garcia Oset. El dibuix representa tots els sols que ens hem enfilat a l'escala dels 365 contes per aconseguir que la lluna escolti les nostres històries.

************************************************************

DIBUIX N. 4

Es titula: "El laberint de la poma", i l'envia Àngel Pascual. La poma en el mocador blanc i el seu suc són els contes i el plaer de llegir-los. El laberint representa tot l'esforç que ha calgut per arribar a tenir aquest recull de contes.

************************************************************

DIBUIX N. 5

Segur que tots heu descobert l'estil inconfusible de Carme Rosanas. No cal dir res sobre el dibuix, ja que és l'imatge que ens ha acompanyat durant tot un any.

************************************************************

DIBUIX N. 6

Marina Vidal envia este dibuix, en ell ha volgut sintetitzar l'essència dels contes i de les lletres posant algunes frases tretes de diversos contes que han participat, i de manera fantasiosa, en els cabells d'una noia somniadora. Marina ens diu: "al cap i a la fi, aquest llibre, els contes, ens haurien de fer somniar a tots, no?"

************************************************************

DIBUIX N. 7

L'envia Marc Roig i encara que no ha participat amb cap conte, ha volgut participar ara amb un dibuix. Representa una noia escrivint contes i més contes.

************************************************************

DIBUIX N. 8

Miguel Ángel, que participó con un cuento. Me cuenta que se inspiró imaginándose un calendario, en que cada día fuera una letra de un cuento de 365 letras, el tiempo pasa pero nos queda lo leído. "Pasa la vida, quedan los cuentos".

************************************************************

DIBUIX N. 9

El va enviar Manola Roig, germana de Rosa Roig. Ella ha ajudat a il·lustrar els contes de la seva germana amb alguna foto o dibuix fets per ella. El dibuix es titula: "Imatges i Paraules". Poso les paraules que elles van escriure: "Un blog tan obert i generós amb les emocions humanes com 365 contes ha significat per a nosaltres una finestra oberta al món, a la imaginació, la creativitat i la llibertat, valors ,de vegades, massa oblidats. A través de les paraules i les imatges totes i tots hem explicat el nostre món interior, íntim. Després ha volat i hem trobat en eixes paraules i imatges la nostra pròpia essència, i crec què eixa ha estat la màgia!!!"

************************************************************

DIBUIX N. 10

L'envia Miri, que també va participar amb alguns contes infantils. Ha volgut representar que en el llibre hi ha històries que passen de nit i d'altres de dia, en pobles o en ciutats, amb persones, animals, plantes, cases, esglésies..., totes sota un mateix cel blau.

************************************************************

DIBUIX N. 11

Lo envió Pilar, una lectora silenciosa del blog. Ha dibujado un gran monstruo en forma de serpiente, un ser fantástico, fabuloso, que simboliza el mundo de las tradiciones ancestrales, el origen de los cuentos. El cuerpo de la serpiente está adornado con la grafia en catalán y castellano: 365 cuentos. En el centro en color negro, hay escritos los nombres de todos los participantes del eventos (aunque no se ven están).

Demà comencen les votacions per triar portada

2010-06-30T11:56:00.003+02:00

Demà tots a votar!

Ahir 29, era l'últim dia per enviar els vostres dibuixos, però si hi ha algú que no ha tingut temps, el pot fer arribar durant el dia d'avui.

CONCURS PORTADA DEL LLIBRE “365 CONTES”/CONCURSO PORTADA DEL LIBRO “365 CUENTOS”

2010-06-01T11:56:00.005+02:00

Estava claríssim, que en un blog on ha participat tanta gent, la portada no podia triar-la jo sola. Així que ho fareu entre tots.

BASES PER A PARTICIPAR:

Podeu enviar un dibuix, evidentment relacionat amb els contes i l’essència del blog. Adjuntar una petita explicació del significat del dibuix en relació amb el blog, què ho has inspirat, etc.
Pot participar qualsevol persona, també els que heu enviat contes (1 dibuix per persona).
El plaç per presentar els dibuixos és fins al dia 29 de juny.
El dia 1 de juliol es publicaran tots els dibuixos i la gent podrà votar. Les votacions seran del dia 1 de juliol al 15 de juliol. El dia 16 es decidirà quin dibuix ha estat el guanyador i que serà el que sortirà a la portada del llibre.
El premi serà un exemplar del llibre, i com no, poder veure el seu dibuix publicat a la portada. Entre tots els altres dibuixants se sortejarà un altre llibre.
Per enviar els dibuixos i per qualsevol dubte: lhortdebajoqueta@hotmail.com

Espero els vostres dibuixos, animeu-vos a participar!

******************************

Estaba clarísimo, que en un blog en el que ha participado tanta gente, la portada no podía elegirla yo sola. Así que lo haréis entre todos.

BASES PARA PARTICIPAR:

Podéis enviar un dibujo, evidentemente relacionado con los cuentos y la esencia del blog. Adjuntar una pequeña explicación del significado del dibujo en relación con el blog, que os ha inspirado, etc.
Puede participar cualquier persona, también los que ha enviado cuentos. (1 dibujo por participante).
El plazo para presentar los dibujos es hasta el día 29 de junio.
El día 1 de julio se publicarán todos los dibujos y la gente podrá votar. Las votaciones serán del día 1 de julio al 15 de julio. El día 16 se decidirá qué dibujo ha sido el ganador y que será el que saldrá en la portada del libro.
El premio será un ejemplar del libro, y como no, poder ver su dibujo publicado en la portada. Entre todos los demás dibujantes se sorteará otro libro.
Para enviar los dibujos y para cualquier duda: lhortdebajoqueta@hotmail.com

Espero vuestros dibujos, animaros a participar!

+++

Síndrome 365

2010-06-01T09:26:00.007+02:00

Per als que avui heu entrat al blog encara buscant un conte, o als que no podeu escriure si no és amb un tope de 365 paraules, sento dir-vos que esteu patint: "El Síndrome 365". Els metges no tenen el medicament per curar-lo, només recomanen escriure i llegir molt :)

Moltíssimes gràcies a tothom!! (no sé quantes vegades ho he dit, però no em cansaré de dir-ho, per què sou fantàstics!!)

Ha sigut un plaer poder fer este recull de contes, que jo espero dure molts i molts anys a casa de cadascú en forma de llibre. Em fa molta il·lusió que hagi participat tanta gent: 139 persones, si no m'he descomptat. Ha estat un gran esforç, però que al vore l'últim conte publicat, a mi personalment, se m'ha passat tot el cansament.

Gràcies a tots els que heu participat des del principi i als que us heu afegit més tard, gràcies als que heu estat preocupant-vos perquè no faltes un conte cada dia, als que heu deixat els vostres comentaris, als que heu fet el gran esforç de reduir els contes que estaven escrits per fer-los de només 365 paraules, gràcies als que heu fet una foto o un dibuix per ajudar a il·lustrar un conte, i no acabaria mai de dir gràcies i gràcies.

Cuideu-vos molt, i sobretot espero que pugueu escriure contes tan bons o més que els que heu regalat aquí.

365.- 365 contes

2010-05-31T07:30:00.001+02:00

La pluja tornava a fer acte de presència i s'havia oblidat el paraigües en aquell restaurant de moda. Va decidir esperar dins el cotxe fins que la tempesta passés. Va aparcar al final del camí, just fins on va poder arribar per culpa del cadenat que hi havia. Va apagar el motor i les llums, va encendre la ràdio i es posà a llegir el llibre desmanegat, que rodolava d'un costat a l'altre del seient del darrera ja feia setmanes.

La tempesta semblava interminable, però no l'importà. Es feia fosc i va encendre el llum interior per poder continuar llegint. Adduït per les històries, no sentia ni la remor de la pluja contra el vidre ni les converses futbolístiques de la ràdio.

Van passar hores i hores, la pluja es va acabar, i ell l'únic moviment que va fer, fou el necessari per passar de pàgina, humitejant-se la punta dels dits de tant en tant, per què no li rellisqués. Anava pel conte tres-cents i encara n'hi quedaven seixanta-cinc. No va contestar a les tres trucades de mòbil i no ho pensaria fer fins que acabés. De sobte va descansar la vista un moment, i aprofità per pensar en la bateria del cotxe i apagar la ràdio. No va mirar l'hora ni s'adonà de la foscor exterior, només trencada per aquella lluna, emboirada encara per alguns núvols.

Ja només li quedaven tres contes, la llum interior del cotxe va dir prou i sense immutar-se va sortir, es mirà la lluna, ara ja amb tota la seva lluminositat, va buscar el lloc amb més claror i es va asseure a terra amb les cames creuades i l'esquena mig corbada. La seva velocitat de lectura no va variar i la concentració va restar intacte.

I així fins al punt final. Va tancar el llibre amb molta cura. Donà un cop d'ull a la lluna, després al cotxe. De sobte, unes llums que s'apropaven a molta velocitat l'enlluernaren. No li donà temps d'aixecar-se i es van aturar en sec just un parell de metres davant seu. I una figura de dona, amb faldilla llarga i cabells llargs, se li apropà enèrgicament i digué:

-Amor, però que fas aquí???!!!

Autor: Estrip del blog Descric

Conte amb 365 paraules justes

364.- Adicta al futbol

2010-05-30T08:13:00.000+02:00

Cuando retozo entre las sábanas de mi cama con mi amante, sólo los sábados o los domingos, aunque también algún día entre semana, me encanta escuchar los partidos de fútbol por la radio. Me excita. Me enciende como ninguna otra cosa. Oír esa voz estremeciéndose en cada oportunidad, en cada remate, jadeando y celebrando los goles desde su puesto de comentarista en el estadio, mientras yo, tan lejos de él, consumo mi infidelidad, me pone a mil. Mi amante cree que se trata de una perversión inconfesable como cualquier otra, y no le da mayor importancia. Mejor así; no sé cómo reaccionaría si se enterase que el locutor es mi marido.

autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos
.

363.- Evanescència

2010-05-29T08:02:00.001+02:00

Com cada matí, després de sortir de la dutxa i gairebé sense eixugar-se, se situà davant el mirall i de manera rutinària es va posar a xiular la cançó que sonava a la ràdio que hi havia a l’habitació, a sobre la tauleta de nit. Després d'ensabonar-se a consciència, s’afaità amb la navalla. Mentre es pentinava, de sobte observà que els cabells se li anaven desprenent a flocs cada cop més grans, fins que, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, es quedà sense ni un sol pèl. Incrèdul, passà la mà per la calba i s’adonà que les seves orelles, que havien adquirit un aspecte gelatinós, s'anaven estirant fins a tocar al terra, on acabaren formant dos monticles enganxifosos de color rosat.

A continuació li va arribar el seu torn al nas, que se li anà enfonsant lentament a dintre de la cara, fins a desaparèixer. Això va ser just abans que l'ull esquerre escapés de la seva òrbita i quedés allotjat a l'orifici del desguàs del lavabo. En aquest instant va resoldre pessigar-se a una cuixa, per comprovar que no es tractava d'un malson. Sentí immediatament el dolor agut i llavors pensà a cridar per a demanar auxili a qui pogués escoltar-lo. Però ja era massa tard. Amb l'únic ull que li quedava va aconseguir veure encara, abans que aquest emprengués el camí de l'altre, com la boca se li anava esborrant també del rostre. Feia una estona que ja no podia escoltar Sinatra cantant a la ràdio “Strangers in the night”.

autor: Joaquim Valls

361.- A corazón abierto

2010-05-27T08:15:00.001+02:00

En abril escribí un poema que se titulaba “Octubre”.

Estamos en abril y es otoño. Los dedos no dejan de agitarse para alejar las sucias hojas que se agarran a ellos. Los árboles, poco a poco, se van deshaciendo de sus viejos ropajes. Es otoño y abril, y hoy soy pelirroja. He estado dos horas muñendo una vaca y le he maullado a un perro que quería comérseme.

Escribo con mi única mano, ay, manca de mí.

He perdido mi mano izquierda cuando he empezado a estirarme y a estirarme, hasta conseguir alargarme. Y tanto me he alongado que he perdido la noción del espacio-tiempo. Y cada vez más fina, he empezado a dar vueltas y vueltas, y yo no sabía que el aire me hacía hacer formas en el cielo. Y así, bailando con el silbido de las nubes durante horas y horas, he pasado a ser una única línea suave, muy suave, fina, ligera y delicada.

Y, justo cuando pensaba que iba a desaparecer y que yo, que sólo era una línea, me iba a fundir en el aire, lo que quedaba de mi cabeza se ha juntado con lo que quedaba de mis pies; ha ocurrido el milagro:

Circunferencia perfecta, una sola línea volando por el aire, y en el instante vacío del sintiempo...

…ha llegado el gregal y ha expirado una sutil y mansa ráfaga de aire en mi parte superior; ha sido entonces cuando me he convertido en corazón.

Autora: Mei Manzanero

Blog: Cuentos a domicilio

360.- Records d'infantesa

2010-05-26T08:20:00.000+02:00

La Maria s’havia d’aprendre la cançó pel final de curs. Tenia set anys, a punt de fer-ne vuit. No podia “fallar“, anava a un col·legi de monges dominiques i els pares i familiars assistirien a veure la representació.

Aquell any, la germana Cecília els hi havia preparat una mena de “festival de cant“ que prometia...

El dia assenyalat la Maria, que formava part d’aquest “cor musical”, portava al damunt un refredat de “campionat” que la deixà sorda com una “campana”. Des de dalt de l’escenari feia uns crits tan forts, que eixordava als pobres espectadors!

Ella, ignorant totalment de la seva ridícula interpretació i més feliç que unes pasqües, quan va acabar de “cantar” va baixar de l’escenari. Estava tan tranquil·la asseguda a platea, quan un amic de la seva edat, li digué:

- Maria, acompanyem que en Pere vol dir-te una cosa.

- En Pere? - era un nen de la classe “dels més grans“ – i, què voldria?

Va seguir el seu amiguet que la va portar davant d’en Pere, que li digué:

- Nena, val més que tu del “cant “ te n’oblidis; amb els teus crits m’has deixat més sord que tu.

Aquelles paraules tan “amables” la van deixar tan desmoralitzada que no va trepitjar un escenari en molts, molts anys!

I de cantar... ni pensar-hi!

Autora: Maria Serrat

359.- Sentiments

2010-05-25T08:30:00.004+02:00

Aquell dia va anar a passejar, com ho solia fer cada matí. Els anys li pesaven...

El cap baix, el seu caminar era lent i insegur. Cada dues o tres passes es quedava sense alè i tenia que respirar fons, molt fons, per agafar aire. Aquell aire que li mancava més cada vegada.

Jo, també com cada matí, acompanyava la meva filla a l’ escola i no sé perquè però al creuar-me amb aquell vellet, i encara que no havíem intercanviat una sola paraula, se’m despertava un sentiment de tendresa que no sabria explicar.

Potser em recordava al meu avi, el meu estimat avi que va morir quan jo era una adolescent; el meu avi patern.

Però aquell dia el vellet no anava sol; al seu costat caminava una senyora de mitjana edat- vaig deduir que segurament era la filla o la dona del seu fill- i l’escridassava.

Vaig intentar apropar-me a ells per així poder escoltar part de la conversa.

- Ja està decidit, li deia, vostè no es pot quedar més a casa! Només ens dona maldecaps i molèsties!

El vellet callava.

- Hem decidit entre tots que estarà millor a una residència. Vaja, que ja li hem trobat lloc i tot. Ah! i no es preocupi, que cada cap de setmana el vindrem a veure.

El vellet continuava sense dir ni un mot, però vaig mirar-lo al rostre i vaig adonar-me’n que una llàgrima se li escapava i li rodolava per les seves galtes arrugades i velles.

Autora: M. Rosa Heras

358.- Memòria de peix

2010-05-24T08:30:00.004+02:00

No coneixia a aquell xaval. Va arribar inconscient en una ambulància. “Un TCE” (Traumatisme craneoencefàlic), ens van dir. Tots corrent a la sala de Reanimació. El xic és porter d'un equip de futbol local. Eixa vesprada de diumenge en una de les seues parades es va colpejar amb força contra el pal de la porteria, però va parar el gol, això és el que li va contar al metge el seu preocupat entrenador, que el va acompanyar fins a l'hospital. El xiquet només tenia un bony en el cap que cobria el seu cabell negre. Va despertar de cop i volta, espantat, i es va asseure en el llit. Em va estrènyer amb molta força el braç i em va preguntar si estava mort. Li vaig dir, tranquil·litzant-lo, que si notava el meu braç en la seua mà i la meua mà sobre la seua, és que estava viu. Em va soltar i va abandonar el seu llarg cos sobre el llit. El xic no recordava res del que li havia passat. Només podia dir-nos el seu nom -Juanca- i poc més. Després, ja més despert va començar a preguntar-me una vegada i una altra: “Què m'ha passat?”. L'hi explicava sintetitzant al màxim el que ens havia contat l'entrenador: “Estaves jugant al futbol. Tu eres porter, te’n recordes? Has parat un gol i t'has donat un colp contra el pal, i ara estàs un poc despistat". Ell assentia i tancava els ulls, però un minut després tornava a preguntar el mateix i això durant més d'una hora que vaig estar vigilant la seua evolució. Al final la seua insistència em feia somriure. Una amnèsia temporal? Ja no ho sabré. El van traslladar al seu hospital de referència. Quan se n’anava va llegir el meu nom en la targeta d'identificació i es va acomiadar de mi dient: “Adéu Jordi. Em vaig a oblidar de tu de seguida... Ara si que penge les botes”. I es van perdre les seues paraules en el corredor.

Autor: Jordi el Dissortat

Blog: En el bosque de la larga espera

Foto: Jerukiti

(conte basat en fets reals)

357.- Tres quarts de nou

2010-05-23T08:00:00.000+02:00

Tres quarts de 9. Hora de plegar de la feina. Va tenir una idea boja. Però, perquè no? Va anar al despatx del seu cap i li va demanar si li concedia el dia lliure l’endemà, amb una excusa. Concedit. Un somriure se li va esbossar a la cara. No va dir res de tot això al seu marit aquella nit. Va anar a dormir feliç, amb les pessigolletes a l’estómac que et vénen quan estàs a punt de fer una malifeta. Com gairebé tots els dies el seu home es va llevar a les 6 i mitja, va esmorzar durant força estona i va acabar marxant a treballar, no sense abans haver-li fet un petonet als llavis, aquells llavis aparentment adormits. Als cinc minuts es va aixecar corrents del llit: got de llet amb cafè i dutxa ràpida. Va agafar el cotxe cantussejant a tot pulmó i va fer cap a l’agència de viatges més propera que va trobar: bitllet per París a mig matí i el de tornada al vespre. Va enfilar fins a l’aeroport, va aparcar i al cap de poquet ja estava a l’avió! Vol curt i sense incidents. Aterrar, saltar i cantar per la terminal! Visita a l’oficina d’informació: mapa del metro i targeta per circular tot el dia per busos i metro. Veure el Palais Royal Musée du Louvre! passejar per Champs-Élysées fins a Arc de Triomf! descobrir botigues, ballar pels carrers! dinar davant del Sena una baguette de pernil dolç i formatge! passejar per parcs, respirar, respirar, ... somriure i riure com una ximpleta! Apurar el temps, al màxim, no perdre el vol pels pèls. Arribar sense alè però saber que s’ha viscut fins a l’últim segon. Tancar els ulls durant el vol per continuar a París. Arribar a la terminal. Agafar el cotxe i cap a casa a preparar el sopar: dues truites a la francesa amb pa amb tomàquet. Sentir les claus que obren la porta. Un petó dolç als llavis i la pregunta de sempre:

-Què tal el dia?

-De somni!

-M’alegro! i això?

-He estat a París!!!

-Doncs jo a Itàlia!

I es van fer un petó, dels llargs, dels que no tenen pressa...

Autora: Filadora

Blog: Fil a l’agulla

(conte amb 365 paraules justes)

356.- Sento

2010-05-22T07:45:00.003+02:00

Sento com m’agafes del coll i em tires a terra. Sento com em colpeges el cap contra l’acera. El meu crani esberlar-se i el meu “jo” fer-se miques amb ell. Sento les teves puntades a l’estomac i al pit i sento com les meves costelles no son prou fortes. Se’m claven als pulmons i se’m para la respiració. Se’m claven al cor fent que perdi el monopoli de la sang. Les entranyes em rebenten i m’exploten en el ventre sotmeses a la teva força, deixant que la merda campi lliure pel meu interior. Sento els cops a l’esquena, a les cames, a la cara. Cada cop més forts, frenètics i salvatges. Sento com no ho podré aguantar durant molta estona i, poc a poc, em noto defallir. Però encara puc sentir la teva brutalitat en la màxima expressió i com està acabant amb mi i amb el que havia sigut jo fins al moment previ de caure presa de la teva ràbia.

Ara, sento el teu alé als llavis. I sento com l’únic que has fet ha estat atansar-te a fer-me un petó.

Autor: A. M. P.

Blog: Petites discrepàncies

355.- Olor a sal

2010-05-21T08:03:00.003+02:00

Començava a fer calor. A poqueta nit la senyora Carme va obrir les finestres i va fer una ullada al carrer. A la dreta, el forn de la senyora Maria, d'on arribava en altres temps aquella olor de pa cuit amb llenya, de la bona, com deia Pep el forner. A l'esquerra, el bar de Paco i Teresa, amb les parets plenes d'aparells de pesca costanera. Quan la faena del peix s'acabà havien muntat aquell bar de clar sabor marí, com una mena d'altar pagà a la mar, deessa del barri. Carme encara tenia en el menjador les petxines que Pep i Teresa li portaven quan era xicoteta. Un caragolet de mar per a Carmeta, la cara més lluïdora del barri.

Al costat del bar vivia Rafel, l'obrer. Aquell tros d'home, com deia la iaia Encarna, que igual feia una paret que t'apanyava una cadira. Tot i ser home de poques paraules, un cop arrancava, semblava un veritable llibre de cròniques del barri, però amb seny i cames. Rafel contava com havia posat, rajola a rajola, els mosaics del terra de casa de Carmeta. Esta casa parlarà sempre i sense voler, perquè està feta des del cor, li sentia dir. Quanta raó tenia.

El sol s'estava amagant. La senyora Carme va mirar cap amunt i va olorar la sal, com sempre. Segur que la mar estaria d'aquell color gris verdós que a ella li agradava tant. Les ombres començaren a apoderar-se dels últims esclats roig taronja del cel. Tancà les finestres i es ficà al llit.

A l'endemà de bon matí va sentir un soroll esperat i maleït. Es va alçar, es posà el batí, agarrà la foto dels iaios, del fills i dels néts, obrí la porta, va eixir, i es va quedar, dreta, digna, davant la porta de la seua casa.

Ja estaven allí les màquines que l'Ajuntament havia enviat per a enderrocar el barri, per a destruir sa casa, els mosaics, els caragolets de mar, aquella cara lluïdora.

Autora: Mercè Lloret

Blog: Mercè Llo

354.- Roba estesa

2010-05-20T08:06:00.000+02:00

Tronava. Els teus ulls eren parèntesis enmig de la foscor, als quals es reflectia la claror dels llamps. Havien tallat la llum i tu tallaves el silenci amb retrets lleus, per deixar empremta sense arribar a ferir. Començava a ploure intensament i em semblava que ja no et sentia, abstret en quimeres, misèries, ajagut al sofà, cansat de descansar. Podria sortir al carrer i jugar a no mullar-me. Podria escoltar cançons que parlen del temps i de la banalitat de la vida. Un cop d'aire va obrir del tot una finestra. Mea culpa. Hauria hagut de tancar-la abans, però ni tu ni jo no ens vam aixecar i ara el vent fresc renovava el sentit de les coses. En el fons, el descuit o la misèria van ordir un alè d'optimisme en l'ambient. T'endevinava un lleu somriure, com si tinguessis por de ser massa feliç, i no vaig poder evitar fer-me'n còmplice. Havíem oblidat que hi havia roba estesa al terrat.

Autor: p_cfacsbc2v

Blog: Friccions

353.- Paraules sota la lluna

2010-05-19T08:03:00.000+02:00

Ell sap que tot el veïnat se’l mira amb ulls morbosos i que els comentaris que s’enceten al seu pas són maliciosos i no coneixen l’afecte com ell. Dissimula, però pot veure com cada nit, quan surt cap al banc de pedra del passeig de mar, totes les finestres mostren els seus rostres mordaços rere les cortines, que tapen a mitges la seva covardia i poca vergonya. –És boig. L’has vist? està perdent el cap per moments. Parla sol... i diu unes coses tan estranyes... cada dia està pitjor...-

Ja fa set mesos que varen saber que la bèstia silenciosa s’havia aferrat al cos de la seva estimada nina, amb les urpes clavades carn endins.

Des del primer moment el sol se’ls va tornar esquiu i els dies van deixar de tenir llum. Des de llavors, junts vessaven tendresa i afecte.

Resignats a viure amb l’ànima en penombra ella va demanar-li que no la deixés mai a les fosques. Acompanya’m, li deia amb un fil de veu - porta’m món enllà. Fes-me viatjar a tots els racons de la vida. Explica’m un conte. I un altre, i un altre, no deixis d’explicar-me’n.-

Ell li acaronava l’esperit i li explicava cada nit, a l’hora del son, una història farcida de meravelles i prodigis, per fer-li sentir la bellesa i la pau que la bèstia li havia robat.

Fins que va arribar el dia que es va deixar endur de la mà de la màgia i la fantasia vers el món del silenci. I no va tornar.

Ara, ell té ben present el que ella li va dir: -si mai me’n vaig, no em podràs trobar a faltar. Sempre em tindràs amb tu. Tan sols m’hauràs de buscar a les nits, a l’hora del conte, cel amunt. S’hi t’hi fixes bé, podràs veure com trec el nas rere els contorns de la lluna.

Avui, com cada dia i com li va prometre, sortirà fins al banc de pedra . I amb el reflex de les estrelles sobre la falda del mar explicarà a la seva estimada, al seu tros de vida esquinçat, un conte.

Ningú sap que rere els contorns de la lluna la seva nineta l’escolta.

Autora: Marina Vidal i Martí

352.- Sobredosi

2010-05-18T08:05:00.002+02:00

Corrent, entrava per la porta. Havia sentit sorolls, o això creia. Buscava d'on provenien. Desesperada, movia les cames amb rapidesa i poca traça. Els seus ulls seguien cada ombra que li semblés estranya. No va descobrir res, se sentia acorralada, sola, sense ningú que pogués ajudar-la. Va sortir al balcó, va mirar avall un parell de cops i va tornar a entrar. Es trobava malament, el cap li donava voltes i bullia. Va tancar els ulls... SOROLL. Els va obrir de bat a bat, va regirar la sala amb la mirada i va començar a tremolar, producte de la por. Va tornar a sortir al balcó. Era un cinquè pis, no podia escapar-se. Va tornar enrere. Es va intentar calmar i va agafar una làmpada de peu que hi havia en un cantó. SOROLL.

-Qui ets?- Però ningú contestava.

-Qui cony s'amaga en aquesta casa!-cridava a l'aire. però ningú li feia cas.

Les llàgrimes se li van escapar. Amb ulls plorosos, va córrer fins a la cuina. SOROLL. Va seguir fins al lavabo i finalment va entrar a la seva habitació. La cocaïna continuava a sobre del seu llit. La targeta i el bitllet de vint euros reposaven al costat de la substància. SOROLL. Va sortit de l'habitació i va tornar al menjador. Ningú, només hi havia ella. Tenia la cara envermellida i el somriure torçat. Va caure a terra mig morta.

Al cap d'una setmana, només se la podia trobar a les esqueles del diari i al cementiri del poble que la va veure néixer.

Autora: Mercè M. Anento

Blog: Hores mortes

351.- Conseqüències de la perfecció

2010-05-17T07:30:00.001+02:00

Jaume té la bossa a sobre el llit. Doblega l’última camisa i li queda perfectament simètrica. La posa damunt de la resta de coses que ja té col·locades i se n’adona de que la maleta ha quedat perfecta. Això li produeix la sensació de satisfacció aquella que tens quan fas una cosa petita i et surt just com tu esperaves. Està molt satisfet.

Agafa el telèfon i sense haver de pensar marca els números del servei de taxi. És increïble, ha vist uns quants cops a la seva vida aquests números retolats a la planxa dels taxis de la ciutat i no ha hagut de fer cap esforç per a marcar-los a pesar de ser la primera vegada en la seva vida que ho fa. Això li produeix la sensació de satisfacció que provoca el fet petit de realitzar quelcom de forma perfecta a pesar de no haver-ho previst. Està molt satisfet.

Quan ja es troba dins del taxi i va camí de l’aeroport se n’adona d’una cosa. Els arbres de la gran avinguda per la que circula el vehicle formen una cadència visual preciosa, rítmica i constant. A més a més al parar bé l’orella es percep que aquesta cadència quadra perfectament amb el so del brunzit del motor i l’aire desplaçat pel vehicle en el seu procés de desplaçament. Podria ser perfectament una escena de pel·lícula. Això li produeix aquella sensació de satisfacció que tens quan observes quelcom que has vist mils de cops al llarg de la teva vida i te n’adones de que allò és harmoniós. Està molt satisfet.

A l’autopista els seus pensaments viatgen sobre el passat de la seva vida i recorda que no ha fet mai vacances, que porta molts anys treballant en feines absurdes i poc gratificants, que ha estat anys pagant uns préstecs asfixiants que li han impedit gaudir de la vida com ell hauria volgut. Avui tot canvia. Les seves primeres vacances. Això li produeix la satisfacció de les coses anhelades i aconseguides. Està molt satisfet.

Arriba a l’aeroport i a la cafeteria hi ha una noia exuberant amb vestit de cuir, és preciosa, li cau una llàgrima.

Encara segueix satisfet?

Autor: Pau Samo

Blog: Lo cuentiste

350.- Conversa

2010-05-16T08:10:00.000+02:00

- Hahaha, sí, això estaria bé!

- Què?

- No, això no pot ser, home?

- Si home! Que t’has begut l’enteniment?? Això és il·legal, no es pot fer?

- Un misto? Sí, és clar, i per que no amb un llançaflames?

- Era broma, animal! Però com vols que ho digui seriosament!?

- Que noooo, això no ho puc fer, home!

- No, ni amb la teva ajuda!

- Si faig això em posaran a la presó.

- Això és cadena perpètua.

- Que no, no en tinc pas cap d’arma!

- Sí home, ara em faré de l’associació del rifle, no et fot!

- Per què no pares de dir bajanades?

- Ah, però de veritat creus que em pots convèncer?

- Com no sigui per com n’ets de pesat…

- Però què dius, boig! Que no, et dic!

- No.

- Tampoc.

- Que no penso boicotejar cap operació, que no!

- Tu vols que acabi malament, oi?

- Doncs si em vols bé no m’aconselles coses massa sensates!

- Sí, sí, pel meu bé, això ja ho has dit.

- Sí, sí és clar, és molt fàcil això que dius.

- Sí, sense cap risc, és clar.

- Que noooo!

- Que t’he dit que no!

- Deixa’m estar!

- Ai, és esgotador tenir un amic imaginari com tu!!

Autor: Xexu, blog: Bona nit i tapa’t

Ahir a RAC1

2010-05-15T09:28:00.005+02:00

Ahir em va comentar un amic que van nombrar el nostre blog a RAC1, pensava que algú ja ho hauria sentit :)

365 contes a Rac1

Vos deixo l'enllaç on podeu descarregar el programa EL MÓN A RAC1, és l'arxiu del dia 14 de maig de les 07:00 (el nombren cap al final).

descarregar programa

Felicitats a tots! Ja estem arribant al final!

349.- La adorable Cecilia

2010-05-15T08:01:00.000+02:00

Dormida y desnuda bajo el viejo árbol, cargado de rojos y de aromas, yace la adorable Cecilia abandonada. Pausa se despereza dejando que sus pechos relajados se derramen. Al poco ladea ligeramente el cuello, rendida y entregada. Uno de sus muslos se eleva lentamente ocultando, sin quererlo, el movimiento de su mano. Sus ojos cerrados premeditadamente, el gesto de placer de su sonrisa y el rítmico jadeo que surge de sus labios entreabiertos, compiten con el sonido del aleteo de unos pájaros que huyen como si presintieran algo. Es entonces cuando Cecilia, zénit exaltado vuelve la vista hacia la vieja valla. Conoce de sobras mi trayecto y mis horarios. Ya sabe, desde hace rato, que yo la estoy adorando.

Premiado con el primer premio en el concurso de microrrelatos de Minificciones.ning del mes de febrero de 2010.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir

348.- Pandemia

2010-05-14T08:13:00.000+02:00

Las versiones son diversas: unos dicen que el primer caso tuvo lugar en un estadio de Madrid, durante un partido de fútbol; otros consideran, basándose en unos informes redactados a toda prisa, que debe situarse en un pueblecito de la costa mediterránea, durante la campaña electoral, justo antes de las elecciones; otros creen que la epidemia no se originó en un solo lugar sino en distintos puntos del planeta de un modo simultáneo. Aunque poco importa ya que localicen el foco inicial de contagio. Nada van a solucionar con eso. Es demasiado tarde.

Durante los primeros días se produjeron multitud de contagios. Los análisis médicos no aportaban ningún dato relevante, no lograban descubrir cómo se transmitía, ni qué la causaba, así que cundió el pánico entre la población. La gente se lanzó en masa a la calle en busca de mascarillas para taparse la boca e impedir la entrada de virus o bacterias, pero al poco la Organización Mundial de la Salud desaconsejó su uso, pues la extraña enfermedad, que provocaba una ligera sordera momentánea acompañada de unas convulsiones faciales, no se transmitía por contacto físico ni a través de las vías respiratorias sino por contacto visual. La población, alarmada e indefensa, se encerró en sus casas. Las ciudades quedaron vacías, sin vida. Los pocos atrevidos que paseaban por las calles lo hacían con la cabeza baja, sin apartar la mirada de sus pies. Pero aun así, en pocas semanas la pandemia -que ya afectaba a más de un tercio de la población mundial, principalmente en el llamado primer mundo- se extendió sin control, en progresión exponencial. Evitar el trato directo con la gente tampoco consiguió detener su implacable avance: cuando se dieron los primeros contagios a través de webcams y de pantallas televisivas, decidimos arrojar la toalla y darnos por vencidos. Ahora estamos ya todos infectados, pero nos vamos acostumbrando. Tampoco resulta tan complicado llevar una vida normal. Incluso creo que podríamos llegar a olvidar esta pesadilla si no fuera porque de vez en cuando los repentinos achaques -único síntoma de la enfermedad- nos obligan a contraer los músculos de la cara y bostezar.

autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos

347.- Els globus i els núvols

2010-05-13T08:06:00.002+02:00

A diferència dels altres nens, ell va gairebé sempre mirant amunt, al cel, a la recerca de núvols. Les ensopegades s'han incorporat així, de manera natural, a la seva manera de caminar. Quan era més petit, si observava que a algú se li escapava un globus de les mans, es tapava les orelles i sortia corrents a resguardar-se a sota teulada, ja que, segons assegurava, els globus, en xocar contra els núvols, esclataven i produïen els trons.

Fins que un bon dia va escoltar que les persones estem fetes d'aigua. Diu des de llavors que si un nen mor, es converteix de nou en núvol, com ja ho era abans de néixer. I apuntant amb el dit cap al cel, fins i tot recorre els contorns de les seves cares. Cada vegada que veu un globus elevar-se lliure, ja no fuig sinó que es queda contemplant, feliç, la seva trajectòria, fins que desapareix: sap que un nen-núvol mai perd l'oportunitat d'atrapar un globus fugitiu.

autor: Joaquim Valls

dibuix: Guillem Valls

346.- La pardalera

2010-05-12T08:03:00.001+02:00

Un jovenot per guardar els dinerons que estalviava del que li donava la mare, perrots o monedes de cinc o deu cèntims negres com el carbó – rumiava on guardaria aquell tresor.

Tenia por que algú trobés l’amagatall i s’esmerçava buscant el lloc.

- A l’estable,... no. Al quarto de les eines, ho remenarien... No!

Així mirant va sortir al carrer. A la paret de tàpia de la casa hi havia una obertura... home!, aquí, SÍ...

Era la pardalera, un petit forat per criar-hi els pardals. Un topí posat allí incrustat a la tàpia quan feren la construcció.

Aquell dia, els vint-i-cinc cèntims, els diposità al forat, clinc, clinc... Ja són dins. Quin bon lloc, aquí! El noi marxà satisfet, quina troballa, un èxit. Fins la setmana que ve que en tindria més... El lloc ideal, que tranquil...

No passaren gaires hores que un pardal que volia pondre per allò de la descendència, portava al niu fato per acomodar-lo.

Amb les potes i amb el bec... Això fa nosa, fora, fora, fora. I al terra les cinc peses queien sense fer soroll per què el panal era pols.

Tampoc el rellotge tenia pressa per arribar al diumenge, però una veïna tenia pressa per què era hora de tirar l’arròs i no en tenia, però si que en tenia la Maria de la tenda i calia sortir de casa...

Davant del seus peus una monedeta negreta que amb el grogós del panal es distingia... feien com una bandera negre i pols groc. Mirà a tots costats, era sola!!, s’ajupí, collí, i, mira!, que demà torno a sortir a la mateixa hora per molt que tingui arròs.

L’ull mig guerxo li deia que s’ajupís de nou, i tornem-hi, i tornem-hi... No s’ho creia... Un miracle!!! Cinc pitxurrins negres... La dona es sortia de mare. Quanta alegria a la galta... i al butxacó.

Arribà el diumenge, el noi ... vull dir que les sobres farien cap al cau.

Allò del interès que tots tenim el feu posar els dits a la pardalera. Tres ous, oh!!! han criat!!!!! Amb els ous faré una truiteta, que bona!!!

Però... QUÈ?

Els ous, SI, monedes, NO...

Autor: Anton, del blog Rebaixes

345.- Amics virtuals

2010-05-11T08:03:00.002+02:00

En el moment en què es van conèixer ja els va semblar que compartien alguna cosa. Aleshores no ho sabien, però es van fer bons amics, i mitjançant el correu electrònic s’explicaven coses, col·laboraven en projectes nous, descobrien casualitats en les seves vides que els unien per un o altre motiu. Quan un tenia una idea, l’altre la reforçava amb suggeriments que la feien més rica, quan un dels dos es sentia decebut, l’altre reaccionava animant-lo. Així van anar teixint una xarxa invisible d’amistat i col·laboració que els mantenia en contacte. Tot en el marc virtual d’Internet; de fet, gairebé no es veien mai però se sentien feliços de saber que,passés el què passés, a l’altra banda de la pantalla l’amic sempre hi era.

Però les coses no sempre són com volem que siguin... Un matí Internet va deixar de funcionar. Els dos amics no sabien què fer, ara perdrien el contacte. Vaja!, tan bé que els anava saber que podien comptar amb el suport virtual de l’amic!. No,no,no, allò no podia ser de cap manera.

Es va anar fent fosc i a poc a poc van anar apareixent els primers espurnejos dels estels, fins que van omplir tot el cel de llumenetes. Ara tots dos, cadascú en una ciutat diferent del país, contemplaven el firmament i s’enviaven missatges imaginats que es transmetien entre les constel·lacions, units per una mena de xarxa còsmica que els interconnectava.

Si!, allò era la solució. Els seus pensaments es transformaven en energia i aquesta es transmetia d’estel en estel fins arribar a entrar en contacte amb l’energia dels pensaments de l’altre. De vegades arribava en forma de somni, d’olor, de melodia, d’onada del mar o de corrent d’aire. Amb o sense correu electrònic, havien trobat la manera de comunicar-se. Podien percebre la presència de l’amic de mil maneres diferents.

Les seves eren ànimes bessones i des d’aquell moment van comprendre que malgrat qualsevol dificultat aparent, es retrobarien sempre.

Autora: Miri4, del blog “+3”

344.- Codi forestal

2010-05-10T08:01:00.001+02:00

El professor Malasang des de la seva talaia amollava el feixuc discurs filosòfic pel que li pagaven, dirigint-se a un auditori quasi absent, o així ho semblava. Dos minuts abans d’acabar la classe va recollir les seves coses, es va plantar al centre de l’entarimat, i desafiant als seus oients va exclamar,

-La setmana vinent, em faran a mans un treball referent al tema d’avui, de setanta planes a doble espai, amb Arial 12, i enquadernat en espiral. No oblidin la bibliografia emprada en el treball -, i sense més explicacions va sortir de l’aula.

Marc va començar d’immediat. Entre la feina, el cap de setmana al poble, la resta d’assignatures, el carnet de conduir i les xicueles amb les que havia quedat pel dijous la nit, li aniria més just que un pany de cop per tenir-ho enllestit.

Aquella nit Marc va fer les quatre donant-li voltes al treball, quan es va posar al llit, esgotat va agafar el son a l’instant. Com totes les nits, va somiar amb la cambrera del bar de la universitat, amb la prenyada de l’autobús, amb les companyes de classe, amb les xicueles del dijous i amb la mare d’en Lluís. Al bell mig d’aquell paradís de trempera onírica, va aparèixer l’ombra del professor Malasang. Marc es va esverar, sense cap dubte aquella ombra mig difosa era el professor. L’ombra, va insistir en assenyalar que a l’apartat de la bibliografia no oblides ressenyar el Codi forestal.

Marc, esverat, es va despertar de sobte, no entenia que volia dir tot allò, però ell no era dels que deixen serrells. Va encendre el portàtil i va fer la consulta al Google: Codi forestal, el més semblant que va trobar va ser la Llei 6/1988, de 30 de març, forestal de Catalunya.

No entenia res. En els dies següents va enllestir un treball justet com pocs, però no va oblidar-se de la referència bibliogràfica a la Llei forestal catalana, i va donar-li al professor.

Dies després, quan les notes es van penjar al tauler, farcides de suspesos i d’aprovats pels pèls, destacava l’excel·lent d’en Marc, que va deixar a tothom bocabadat i a ell que seguia sense entendre res de res.

Autor: Juanma Garcia

Blog: De Roquetes vinc...

(conte amb 365 paraules justes)

343.- El Delfín azul

2010-05-09T08:00:00.002+02:00

En las noches antes de acostarse, un niña se asomaba a la ventana y miraba al cielo...

-Amiga Luna, si encuentras en tu camino a mi príncipe, pon un beso en su rostro, háblale de mí.

Una noche se encontró en un bacón sobre el mar, un mar azul, con miles de chispas en sus aguas, reflejo de las estrellas en el cielo… y entre tanta belleza, vio moverse las aguas. Un delfín azul saltaba delante de ella… La luna le regalaba reflejos de plata en cada salto que daba.

-Hola princesa de los Delfines – le dijo.

-Hola Delfín azul, ¿quien eres?

-Soy el príncipe de tus sueños.

-Pero eres un Delfín…

-Un Delfín con corazón, y al que la Luna en susurros, me ha hablado te ti..

-Pero… no puede ser, soy humana, tu un pez...

-El amor todo lo puede, no tiene límites… ¿quieres venir conmigo? Quiero llevarte conmigo, solo tres días para que compruebes los milagros que se logran cuando se actúa de corazón, cuando se ama.

El Delfín Azul la llevó sobre su lomo, con delicadeza, a conocer los lugares donde él vivía, la sumergió en un mundo de fantasía donde no había lugar para tristezas, problemas ni miedos. La niña era muy feliz, había perdido todos sus miedos.

La niña y el Delfín Azul unieron sus vidas, la niña le abrazaba fuerte, se agarraba fuertemente a él por miedo a perderle en ese mundo tan diferente al suyo, pero que le gustaba y del que se estaba enamorando y en el que le gustaría quedarse…

Los tres días pasaron… Perlas saladas de sus ojos brotaban, y en cascada se fundían con el mar. Tres días de felicidad, tres días de amar...

-No quiero que te vayas, quiero mi vida junto a ti acabarla...

- Cada día al salir la Luna, vendré a tu encuentro y seremos dos seres en uno, te recordaré cuando mire la luna y vea en ella tus ojos color del mar... y desapareció zambulléndose en la oscuridad de la noche.

La niña despertó, serena, calmada, sobre su mesita, un hermoso Delfín Azul de cristal la miraba…

autora: Pepa, del blog Del-fina

342.- La troballa arqueològica

2010-05-08T08:10:00.001+02:00

Aquest jaciment arqueològic em donava bones sensacions. Han estat molts mesos de feina improductiva, d’anar veient com els companys abandonaven fastiguejats de no trobar res però, a la fi, la meva constància ha tingut la seva recompensa.
L’estrat on treballem data d’alguns milers d’anys enrere i és allí on he trobat un objecte estrany que em farà famós i, potser, ric.
Es tracta d’un instrument desconegut, no puc encara endevinar la seva utilitat però és clarament tecnològic. Per això té tant valor, perquè no és tracta com seria normal d’un fòssil o d’una peça de ceràmica: Tinc entre les mans un objecte fabricat amb una tecnologia desconeguda fins ara.
Té forma de paral·lelepípede, de poc gruix és més alt que ample. És petit, cap perfectament a la mà. La seva cara anterior està dividida en dues parts ben diferenciades, a la superior trobem un rectangle d’un material translúcid sense cap senyal exterior a diferència de la part inferior que està subdividida en petits rectangles, cadascun dels quals va marcat amb uns signes molt semblants a les nostres lletres i números. La part posterior és completament llisa amb un únic orifici del mateix material translúcid que hem trobat al davant però molt més petit i de forma circular. Al gruix del paral·lelepípede hi trobem unes entrades, que semblen fetes per connexions, repartides de manera irregular. L’objecte es pot obrir, ja que podem separar del conjunt la part posterior que actua, doncs, com una tapa. A l’interior destaca una gran peça, en comparació amb les altres, que també té forma de paral·lelepípede i s’encabeix en un lloc fet expressament per ella. Una vegada treta aquesta peça queden al descobert altres parts que no es poden extreure sense trencar l’objecte principal, exceptuant un petit rectangle d’un material dur però flexible que també va encabit en un lloc determinat i molt resguardat...
No puc esperar més, ja sé que no són hores però ara mateix connecto el meu xip auricular a la xarxa mundial per preguntar al meu professor el significat d’aquestes lletres, “NOKIA”, que hi ha a la part del davant de l’objecte. Si ho sap, el dia d’avui, 30 de Segon de 4465, sortirà als e-book’s d’història.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

Imatge treta d'Internet

341.- Somriures

2010-05-07T08:10:00.000+02:00

Avui m'he llevat d'hora i, sortosament, de bon humor.

Avorrit d'escoltar sempre les mateixes cançons a la ràdio he començat sense adonar-me a taral·lejar alguna de les meves preferides mentre em feia l'esmorzar. Aixeco les persianes i el dia és radiant, el cel blau em transmet calma mentre, assegut en front a una bona tassa de llet, el sol de l'hivern m'escalfa l'esquena i em fa somriure gustosament.

Friso per sortir al carrer i passejar sota els pollancres del parc, així que m'arreglo sense perdre temps. Quan me n'adono em trobo jugant amb el meu reflex al mirall, cada ganyota replica l'anterior. Em somric burlonament.

Arribo al parc i contemplo bocabadat tots els seus racons com si fos la primera vegada que els meus peus trepitgen aquelles fulles caigudes del cel. M'aturo per observar l'avi que feixugament, però amb la il·lusió més infantil, juga a futbol amb el seu nét. “Sóc millor que tu, avi!”, crida el petitó tot just després que el seu avi perdi la pilota. Aleshores la memòria li torna a la seva llunyana joventut i una llàgrima li regalima sota les ulleres per la galta esquerra. Em mira, potser es pregunta si des d'on sóc entreveig els seus records en estat líquid. Jo li somric compassiu mentre, durant l'encreuament de mirades, quedo perplex en veure'm a mi mateix. Un calfred recorre el meu cos quan em sento identificat en ell. Sóc aquell tendre avi, fent equilibris impossibles per tal de gaudir amb el meu nét, aferrant-me de tot cor a la vida i lamentant-me d'haver-la après a valorar massa tard. Recordo amb nostàlgia l'esdevenir del temps, el presumptuós rellotge de la meva existència quan a cada segon engendrem somnis i a cada moment se'ns esvaeixen entre els dits de la mà.

Torno a casa encara pensatiu però amb una idea ben clara: no faré cap més passa sense que l'afany de viure sigui el perquè dels meus actes.

Camino i somric.

autor: Dan, del blog El vol del mussol

340.- Somnis

2010-05-06T08:30:00.001+02:00

Una vegada més, tan sols ha estat un somni! - diu el Doctor Daniels, mirant-me des de les seves petites ulleres de llegir –.

Fa molts dies que m’està dient el mateix. Des de que vaig arribar a la Clínica m’està tractant com un ser estrany, cada visió que l’hi explico li sembla inversemblant, però jo sé que és alguna cosa més.

Tot va començar fa un any. Havia anat d’acampada tot sol i aquella nit la Lluna plena omplia el cel, i un halo de llum l’envoltava il·luminant el bosc i el rierol que passava xiuxiuejant a prop d’on estava. Em vaig estirar a sobre el sac de dormir i vaig observar els petits núvols que passaven tot acaronant, metafòricament, aquella lluent rodona blanca. Com més me la mirava em semblava que cada cop era més i més gran, i sense saber-ho, la llum em va envoltar i em va engolir.

De sobte em vaig trobar en mig d’una batalla. Les bales xiulaven per a tot arreu i els gemecs dels ferits omplien els silencis. Al terra hi havia un soldat que em mirava amb els ulls molt oberts tot dient “D’on has sortit, fa un moment no hi erets, ets un àngel?” Duia una ferida al cap i li brollava la sang mentre continuava dient coses sobre mi i els déus. Sense saber com, vaig trobar-me curant aquell soldat mentre la guerra continuava com si fos lluny d’aquell lloc. Quan vaig acabar, el soldat em va donar una foto. Llavors tot es va difuminar i em vaig trobar altra cop damunt del sac de dormir. Tot havia estat un somni! L’endemà quan vaig replegar les coses per tornar a casa, vaig quedar perplex al veure que a dins del sac de dormir hi havia la foto que m’havia donat aquell soldat.

Des d’aquell dia, cada nit tinc una visió. Sigui a on sigui, apareixeu en guerres, batalles, caps de refugiats, hospitals de campanya i fent ús de la meva professió curo a una persona cada nit. Quan torno, el metge segueix dient que ha estat tan sols un somni, però... Ja tinc tres-centes seixanta cinc fotografies que no puc dir de qui són.

Autor: Josep Maria Repullés

Participa a Joescric.com

Conte amb 365 paraules justes

339.- Darrere el mirall

2010-05-05T08:03:00.002+02:00

A primera hora de la matinada s’aixeca i busca desesperada, però no és darrera cap cambra. Baixa les escales amb més rapidesa de la que el cos li pot oferir i un cop al menjador, no la troba mirant els dibuixos animats. Entraria a la cuina, però ho te prohibit. Torna a pujar al llit i es provoca un nou somni. Passada mitja hora s’aixeca de nou i amb tensió repeteix el mateix recorregut que ha fet anteriorment. No és als armaris, ni a l’habitació dels nens, ni fora el balcó, ni saltant a corda al jardí, ni darrera aquella llesca de pa amb xocolata. En un món tant avançat no ha rebut ni un SMS al mòbil, ni un mail a l’ordinador, ni tan sols ho ha vist publicat al facebook. El mirall n’és l’anunci oficial, ha marxat sense deixar més rastre que el de l’arruga. Ja pot buscar per tota la casa, ella ja no cabrà mai més en aquells pantalons blancs. Aquella nena de 17 anyets ja no hi és. Ara és una dona que sent una veueta consoladora que li diu: - No busquis més, la innocència ha marxat i no hi ha operacions que te la tornin; sols pots utilitzar-ne el record per entendre la dona que ets i construir la que seràs.

Autora: Roser Busquets

338.- Olfato de familia

2010-05-04T08:00:00.002+02:00

Ignacio Calderón tenía una peculiaridad. Podía reconocer a distancia cualquier fragancia. Así iba por la calle y decía, allá va un Ivonne. O bien comentaba hoy me topé con un Klauss en la cafetería.

Su habilidad le había ganado un puesto en su oficina, donde sus compañeros y compañeras de trabajo ponían a desafío su olfato. No importaba si fumaban o mezclaban dos o tres aromas distintos. El siempre lograba dar con la fragancia inicial.

Un día este don lo condujo a una cita con la nueva oficinista del piso seis. Una delicada pelirroja esculturalmente dotada. Ignacio movió sus piezas y fue muy precavido. Antes de regresar a su casa cuidó de cambiar su ropa, lavarse la cara, las manos y no llevar ninguna seña de su cita clandestina.

Llegó a su casa, cenó con su esposa y fue al cuarto de su hija para leerle un cuento como todas las noches. Al verla con los ojos cerrados y creyéndole ya dormida se dispuso a retirarse cuando Iris su hija le preguntó: ¿Papá cómo se llama ella? Recuerda que éste, es un don familiar.

Autor: Álvaro Arrivillaga

COMENTARIOS EN CASTELLANO, GRACIAS!

337.- Prisa

2010-05-03T08:00:00.002+02:00

Ese día nació apresurado.

La apresurada ducha, que se me antojaba demasiado lenta, el champú sugerido, un secado rápido.

El desayuno, breve sabor del café con leche, demasiado caliente, abandonado en la cocina. Prisa.

El apresurado beso de mi hijo, leve roce de sus labios infantiles en el fugaz umbral de la escuela.

Muy apresurado mi paso hacia la oficina, casi volando, veloz. Mi cuerpo en feroz movimiento. Mi mente planeando sobre mil quehaceres pendientes, programando el día, planificando tareas, compras,...

Y de pronto… cayó el telón, en forma de dolor agudo, de inesperada náusea. Cayó antes de terminar el primer Acto. Mi vida se frenó, súbita y brutalmente, sin previo aviso, en plena calle y a la luz del día, de ese día que nació apresurado y murió inmovilizado.

Ahora… cada día nace apresado. Apresado en un nido de yeso, día a día, hora a hora, incubando mis huesos fracturados, paladeando sabores casi olvidados. Dulce presa del tiempo, mi tiempo, sin prisa.

autora: Mònica Pagès,

del blog: Mnk@

336.- Olor de sol

2010-05-02T08:10:00.003+02:00

Vivíem al primer pis d'un edifici de quatre plantes, sense ascensor. Al terrat cada veí disposava, per a assecar la roba, d'un estenedor que anava d'un extrem a l’altre. En aquella època, els bolquers infantils eren grans peces de roba de cotó, de forma quadrada. Jo, que no tenia encara un any, n’embrutava cada dia una dotzena. La nostra flamant rentadora, de turbina, tenia una peça hemisfèrica de goma que girava en el fons de la cubeta i en la seva part superior incorporava, per a escórrer les peces, dos corrons de fusta que s'accionaven mitjançant una maneta. Els bolquers havien de rentar-se sense emprar lleixiu, per no fer malbé la delicada pell dels nadons. Perquè conservessin la blancor, només existia una fórmula: havien d'assecar-se a ple sol.

Cada migdia la meva mare, de nou embarassada, dipositava la roba per rentar en un gibrell, que treia al replà. Tot seguit agafava una flassada vella, em prenia en braços, tancava la porta, anàvem fins al terrat i em deixava assegut a sobre la flassada, jugant amb les pinces de la roba. Després, sense donar-me l'esquena, retrocedia fins a les escales, les baixava corrents, es feia amb el gibrell i tornava a pujar-les a la mateixa velocitat. Si a l'hora habitual d’anar al terrat sorgia algun contratemps que l'hi impedia de fer-ho, li entraven ganes de plorar: temia que el sol se li escapés.

El meu pare acostumava a arribar quan fosquejava. Llavors es feia càrrec de mi i ella podia pujar, sense pressa, a recollir la roba. Allà dalt, sovint la seva mirada es desviava cap als edificis veïns, en els terrats dels quals vagaven les siluetes d'altres dones que recollien roba estesa o que, recolzades sobre els murs exteriors de les cases, treien el cap, immòbils, contemplant els llums de la ciutat. Mentre anava desprenent els bolquers de l'estenedor, comprovava, duent-se un per un a la cara, que no hi quedaven restes de taques i que encara feien olor de sol.

autor: Joaquim Valls

dibuix: Guillem Valls

335.- Hasta que la vida nos separe

2010-05-01T08:10:00.001+02:00

Aquel día amaneció sin vida. Ya en el tanatorio velaba angustiada su propia muerte y no la consolaba el hecho de seguir respirando, como todos los que la querían se empeñaban en hacerle creer. Te acompaño en el sentimiento, ahora hay que ser fuerte, la vida sigue, piensa que al menos ya no sufres, por fin descansarás en paz, es mejor así, los últmos meses han sido muy duros, ánimo Lucía, hija, ahora a mirar "pa lante"; mami, pasa página que aquí estamos todos contigo, dame un abrazo hermanuchi, tita no llores... y así una tras otra resonaban aquellas frases de ánimo que se perdían en el ambiente lacrimógeno de la sala sin que ella recibiese ninguna. Permanecía de pie apoyada en el féretro sin poder quitar la vista de aquella mujer hermosa que aún conservaba el gesto de enamorada en sus labios, como si hubiese muerto besándole.

En la sala contigua, Arturo, de pie junto a su féretro lloraba también desconsoladamente. Tampoco a él le compensaban las palabras de ánimo de los demás. A las once en punto dos misas daban el último adiós a los finados. Ambos séquitos se cruzaron cuando se dirigían hacia el lugar que ocuparían para siempre en aquel particular cementerio de amores imposibles. Lucía y Arturo cruzaron un momento sus miradas húmedas y tristes en un último gesto secreto de complicidad. Ni siquiera al final pudieron estar juntos.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir

334. Cafè d'horabaixa

2010-04-30T08:00:00.000+02:00

Tomeu tenia fama de fer els cafès més gustosos de Mallorca. El seu local cada dia estava ple. Des de feia cinc anys, Lola, la bibliotecària que s’havia instal·lat al poble després de morir el seu marit, en aplegar de la feina, cada horabaixa, s’aturava a la cafeteria d’en Tomeu. S’asseia sempre a la mateixa taula. Ell ja sabia què servir-li sense demanar res. Li preparava el cafè amb molta cura. Era l’única forma que tenia d’expressar l’amor que sentia per ella i que no s’atrevia a confessar.

Un dia va entrar al local en Klaus. Segons els rumors se tractava d’un alemany ric, fadrí, pintor, que des de feia unes setmanes s’allotjava en un agroturisme. Havia vengut per plasmar a les seves teles el paisatge de l’illa. Aviat va agafar el costum d’anar a la cafeteria d’en Tomeu els horabaixes. Quan Lola arribava, Klaus normalment feia una estona que hi era. Tomeu s’havia fixat com l’alemany feia dies que no li treia els ulls de sobre a la bibliotecària. I empès per la por a perdre-la, Tomeu va decidir per primer pic en cinc anys fer alguna cosa. Va escriure una nota breu però clara explicant els seus sentiments al sobre de sucre que li serviria a Lola amb el cafè. Però va ser en aquest instant quan va veure que Klaus s’aixecava del seu lloc i s’asseia a la taula de na Lola. A ella no semblava importar-li la presència sobtada d’aquell home. Tomeu va llançar al fems el sobre de sucre escrit i el va canviar per un de nou. Mitja hora més tard els dos sortiren riallers del local. No tornà a veure més na Lola, ni tampoc en Klaus. Amb el temps va saber que havien marxat del poble, junts, però Tomeu no va perdre mai l’esperança. Cada horabaixa, a l’hora habitual que ella solia entrar, preparava el seu cafè i el servia a la seva taula ara buida i que no deixava ocupar a cap client. Només el dia que se va jubilar i va tancar amb clau la cafeteria, dins el local quedaren guardats per sempre, finalment, totes les il·lusions d’en Tomeu i el seu amor per Lola.

autora: Caterina Cortés Palmer

blog: No em diguis que és un somni

333.- La última carrera

2010-04-29T08:13:00.000+02:00

.
Tras dejar al último cliente en su destino, amodorrado, solo y con el taxímetro desconectado, regresa a casa por la carretera sinuosa después de una dura jornada. Curiosea por el retrovisor interior y encuentra sorprendido las pupilas de una señora enlutada que lo observan fijamente desde los asientos de atrás. Se frota los ojos, mira de nuevo por el retrovisor y comprueba que la señora continúa acechándolo con la mirada. Sin perder los nervios, pregunta justo antes de la curva:

- ¿A dónde?

- Todo recto, hacia el precipicio- responde la mujer, agarrándose con fuerza a la guadaña.

autor: Víctor Lorenzo, del blog Realidades para lelos

332.- Desesperació

2010-04-28T08:32:00.000+02:00

Era una tarda de dissabte de primavera, un dia bonic per passejar. En un dels carrers d’una gran ciutat un home corria darrere de l’autobús panteixant, desesperat. Feia anar el bastó tan de pressa que fins i tot semblava una escena còmica. Els passatgers del vehicle i els vianants que passaven per l’indret se’l miraven incrèduls i no entenien aquelles presses. Si no pararia! Fora de parada mai ho feien, normes de la companyia... Però ell seguia corrent i l’autobús se seguia allunyant. De sobte el semàfor es va aliar amb ell i es va posar vermell. Tot d’una uns cops forts a la porta davantera van fer que el conductor girés el cap i accionés l’obertura automàtica. Una dona li parlava i gesticulava i assenyalava cap al seu darrere on l’home amb presses seguia corrent i arrossegant les cames i el bastó com bonament podia. Aleshores el conductor va fer que sí amb el cap, va arronsar les espatlles i el va deixar pujar. El vell va entrar i va enfilar el corredor fins al final de l’autobús. No es va aturar ni a pagar el bitllet. Alguns viatgers van xiuxiuejar entre ells.

Al darrere de tot, en un dels seients, una dona gran amb un mocador al coll i les mans plegades sobre la falda se’l mirava venir sense cap expressió al rostre. Quan l’home hi va arribar se li va asseure al costat i li va tocar la cara amb tendresa i va respirar alleugerit. Al moment, amb una veu enèrgica i dolça alhora va dir-li:

- No m’ho tornis a fer, això, em sents? No m’ho tornis a fer mai més...!

Aleshores la dona li va agafar les mans i les hi va besar una i una altra vegada com si es volgués disculpar. Els ulls però van seguir fixos, buits, mirant l’horitzó...

L’home, ranquejant, es va alçar i va anar fins al conductor, aleshores va pagar els bitllets i li va donar les gràcies. Al fons, la dona vella del mocador al coll seguia amb les mans plegades sobre la falda i amb la mirada perduda i amb la consciència endormiscada. Dels ulls d’algun passatger hi va rodolar una llàgrima.

autora: Mª Lluïsa Gascon Prades

331.- Penso en els pares

2010-04-27T08:03:00.003+02:00

Estimat Pare:

El meu cor sent la necessitat d’escriure’t quatre ratlles... estic segura de que les podràs llegir.

Mira papa, he hagut de... netejar, si més no intentar-ho, la barqueta que tu vares fer per a mi ara fa tants anys. Tenia les veles blanques (jo les hi havia cosit) molt brutes després de tants anys. Recordes? Hi vares treballar molt quan venies amb la mama a Argentona a passar uns dies a l’estiu. Treballaves en una taula sota els arbres, en el jardí ombrós. De les teves mans, tan traçudes, prenia forma aquella primera barqueta. Li vares posar el meu nom i me la vas regalar. Em va recordar tots aquells objectes amb els que jo jugava de petita, també sortits de les teves mans i del teu amor: balances, cuinetes, guardioles...

La barqueta és senzilla però... molt marinera, com jo. Té tres veles desplegades que sempre em semblen que es deixen endur pel vent de garbí, mar endins, fruint del sol i del mar. He somniat moltes vegades que jo anava dins de la barca i ens foníem barca i mar en un mateix blau.

Ara, quan tinc 79 anys, he hagut de recollir les veles. Dues estaven tan malament que les he arreplegat lligant-les al pal. La tercera és la més petita, com el temps que em queda, i la he deixat desplegada. Penso, Pare, que és tot un símbol aquesta barqueta, la primera que tu vares fer, porta el meu nom, i sempre ha estat amb mi.

També jo ara, recullo les meves veles. Una de petita em queda. Demano a Déu que aquesta vela, si bé petita, sigui la que em porti a bon port.

Papa, mama, us recordo molt, i sempre penso: que gran era el vostre amor! I jo... vaig saber valorar-ho?

Autora: Mª Rosa Sierra

330.- La catedral a oscuras

2010-04-26T08:40:00.002+02:00

Como si no supiese de repente como respirar.

Estoy en un edificio inmenso, a oscuras, desgastado por el paso del tiempo, las horas por miles se amontonaban en los recovecos de capiteles, volutas, estatuas. Hay polvo en el aire, polvo acumulado en cada rincón, polvo como una alfombra fina y uniforme en los alfeizares, en los arcos del triforio. Apenas hay luz, todo se dibuja gris, mortecino, monocromático y estático. El conjunto en si me evoca un lienzo viejo, de colores apagados, sepultados por el tiempo, mucho tiempo acumulado, con la vida suspendida. El silencio que lo llena todo es pesado, quieto. Pensé que al quedarme aquí, seguramente se me olvidarían las palabras. Olía a viejo, a cerrado, a olvidado, aquel espacio tenia algo de moribundo y de sacro. Siento como si todo formara un algo único, cada elemento se había fundido con la escena, hasta formar un todo, una forma única de ser visto, cada individualidad de la que estaba formado, estaba uniformada por esa sensación de tierra en los diente. Espacio cerrado y olvidado. Los pliegues de mi ropa, que quedaron hace tiempo paralizados, recreados en una danza pétrea, dejan ver el paso de los años, pero aun mantengo la entereza del guardián eterno. Mis ojos no pueden dejar de mirar ávidamente el rosetón de coloreados vidrios, unificados, apelmazados por la penumbra, que se alza magnifico en las alturas frente a mis ojos estáticos. Mañana veré de nuevo a mis pies creyentes, peregrinos, devotos, mendicantes, alguno de ellos me mirara y comentara mi congelada sonrisa, si tuviera voz les diría,”bienvenidos a mi casa”. Mientras espero como el resto, guardando el sueño de los muertos, labrado sobre este sepulcro, a que la luz torne a darnos sentido.

Huesca 24-3-2010

autora: Taliesin

blog: Taliesin

COMENTARIO EN CASTELLANO PLIS!

329.- L'horitzó infinit

2010-04-25T08:00:00.002+02:00

Sempre ho havia dit: “Algun dia tocaré l’horitzó”. Tothom en feia escarafalls al poble. Coneixien la seva afecció a la bullanga i a la beguda. Però ell feia cas omís. Ho deia des de petit, quan pujava als penya-segats a divisar l’estol de barques de pesca que s’escampaven, de nit, com formigues fosforescents, davant la costa dels seus paisatges infantils. S’ho deia també de gran, en soliloquis llarguíssims, quan dins el far estant; encenia el llum que havia de guiar els vaixells que s’atansaven a port. Ell era vigia i timoner alhora. Fill de pescadors, nét de pescadors, pare de pescadors. En néixer el nou dia, s’embadalia als els fils de coure refulgents sobre una safata d’argent. Duia la salabror de la mar a la sang. Ja de gran, retirat, aprofitava els capvespres per sortir a pescar amb el seu únic nét. «Mira Marcel, veus allà, al lluny? On sembla que el mar i el cel es creuin? Allò és l’horitzó. Allí el teu avi arribarà un dia.» Jo me l’escoltava entre distret i incrèdul. M’agradaven les aventures impossibles d’aquell vell xaró que semblava viure només quan el garbí li estarrufava l’ànima.

Un matí va desaparèixer. Ja ho feia això, tot sovint. Va tornar tres setmanes després; més prim i les galtes rostes; però amb un somrís permanent als llavis. “Hi he arribat” va dir-me, només veure’m. «I com ho saps, avi?» «Ho sé, i prou.» Em va explicar que havia solcat la ratlla finíssima que separava els seus somnis, la certesa d’una frontera infranquejable. I sabia, íntimament que era el primer home en arribar-hi. «Saps? Era com tenir a tocar el món a banda i banda, Marcel. On sents que ets part indestriable del cel i la terra a la vegada. Mirava arreu i només hi havia un blau infinit per tot». Ningú el va creure. I el vam enterrar al cap de pocs dies.

Però jo sí que ho vaig fer.

Per això ara, quan desfaig els nusos de les xarxes amb en Cintet, el meu únic nét, sé que em toca a mi de seguir els seus passos. Demà embarcaré mar enllà; a trobar l’horitzó blavíssim com ell va fer un dia.

autor: el veí de dalt, del blog Malerudeveure't (conte amb 365 paraules justes)

fotografia d'Antoni Claderah

http://gallery.me.com/antonicladera#100028

328.- Derrelictos

2010-04-24T08:03:00.001+02:00

Luisa, su mirada esquiva. Como un insecto en la telaraña, la culpa atrapada en sus pupilas. Palabras cuarteadas y resecas, anticipos del adiós más definitivo. Yo he bebido vino desesperadamente, apenas he picado algo a la hora de comer, después coñac. Salgamos de casa, me ahogo, dice. Y nos vemos andando por la playa desierta de enero, ambos, sin querer. Para qué, tanto da. Le imploro más que digo entonces: volvamos a ser los que fuimos; y me contesta: lo siento, Arturo, yo... ya sólo puedo mirar hacia delante. Luego, nuevamente el silencio. Palabras heridas que languidecen moribundas, como las olas en la orilla; lágrimas abortadas en el mismo pertinaz, intolerable silencio. Debe hacer un frío que no registro, mientras anochece apresuradamente para los dos... Y de repente no quiero verla, es superior a mí, me aparto de ella y corro. Corro loco, corro borracho por la arena húmeda y apelmazada de la última luz. Solo, corro solo y desquiciado hacia la orilla, bajo las tinturas añiles, púrpuras y amarillentas de un cielo deshilachado. Corro salpicándome de mar violeta y negro, abocándome vacío. Loco, borracho. No me vuelvo, imagino que Luisa es apenas un bulto que se pierde tras de mí, empequeñecida, dura, oscura como un escarabajo en la arena gris, cada vez más lejana... Y yo, Arturo, entonces me rompo por el mismo eje y grito desgarrado. Porque nada tiene sentido. Grito ronco y fuerte, porque todo ha terminado, y la desesperación se me clava a conciencia en el pecho, como la tabla astillada de una barca desguazada. ¡Mierda!, grito. Ser los que fuimos, ¡Dios!, todo se ha perdido... Todo quedó allí, en algún lugar irrecuperable del pasado. Palabras que flotan en el mar eterno, derrelictos de un naufragio. Todo se ha perdido, gimo. Me detengo, me dejo caer de rodillas en la arena fría, me moja una y otra vez la estela infinita de las olas y lloro. Se hace la noche y tanto da. Tanto da todo. Roto y borracho, yo, Arturo, jadeando a sollozos entre vapores de salitre y coñac. Roto y reventado y solo. Harto de todo. Luisa, Dios mío, ¡mierda...! Loco, muerto. Tanto da todo, Dios, lloro; tanto da...

Autor: Juanan Urkijo

Blog: El alféizar

(cuento con 365 palabras justas)

Juanan tiene dos libros publicados: "El sabor de los días" y "Dédalus en el alféizar".

- y me chivo que hoy es el cumple de Juanan -

COMENTARIO EN CASTELLANO PLIS!

327.- Ella

2010-04-23T07:30:00.000+02:00

Óscar iba conduciendo, estaba cansado, eran días de mucho trabajo, de pocas horas de dormir; tenía ganas de llegar a casa. Entró en la casa, se quito las gafas, la identificación.

Allí en el sofá, debajo de la escalera, estaba ella.. esperándole, callada, tranquila, ofreciéndosele sin pudor, descaradamente, desnuda… y la tomó entre sus brazos.. la apretó hacia su cuerpo, la acarició, sus dedos seguían sus formas… en sus dedos sentía su suavidad, sus curvas.

Cerró los ojos, le vino a la cabeza el tiempo pasado juntos; tanto tiempo, fiel a él! No podía dejar de emocionarse ni dejar de acariciarla, de tocarla…

Recordaba cuando allá por los años 70, iba con ella y los amigos a reuniones políticas. Como en las reuniones familiares todos esperaban que la llevase… no podía dejar de llevarla, era insustituible... sin ella las fiestas no tenían alegría, no tenían calor, ni color.

Óscar la miró, la volvió a acariciar; la apretó contra él... la sentía junto a su corazón... la separó un poco... tensó suavemente sus cuerdas y empezó a tocar su canción preferida... Louis… ella sonaba dulce, melodiosa...

Cuando acabó de tocar pensó que debería comprar una funda para protegerla, cuidarla, mimarla y, suavemente, con todo cariño y delicadeza, dejó de nuevo su guitarra en el sofá, allí, debajo de la escalera, dónde esperaría silenciosa, tranquila, siempre dispuesta a sentir de nuevo sus caricias.

autora: Pepa, del blog Del-fina

326.- L'arbre mil·lenari

2010-04-22T08:03:00.000+02:00

Asseguts sota l'ombra de l'arbre mil·lenari, l'avi Siset explicava al seu net Gil, tot el que l'arbre havia vist.

Mentre l'escolta, una veu el crida i convida a enfilar-se arbre amunt; un cop dalt queda sorprès per un gran soroll, la veu el tranquil·litza,... són picapedrers de la catedral, la seva construcció trigà 600 anys.

Estirant-li la màniga, el convida a seguir pels estrets carrerons plens de gent i de parades d'artesans.

No et deus pas voler fer enrere ara, eh, noi? Anem... van al port ple de petites embarcacions, allí hi ha comerciants d'arreu.
I ara on anem? Les campanes sonen i la gent es llança al carrer al crit de "Via Fora!", surten en defensa de la ciutat, 1714.

De sobte, la figura d'un gran cuc s'atansa, és el tren Barcelona-Mataró, 1848.

Veig un tramvia baixant per la Rambla, per l'estrena de l'enllumenat públic.

Aquest terrabastall és per l'enderrocament de les muralles. Acompanya'm ,veuràs com canvia aquesta ciutat amb carrers de 20 metres d'amplada, i les noves illes de cases, és el pla Cerdà.

Per l'exposició de 1888 es construeix l'Arc de Triomf i Colom, i al 1929 les fonts de Montjuïc.

Molt bé Gil , ho has encertat, això són els Jocs Olímpics 1992.
Que és aquesta fumera? Són els incendis dels magatzems Siglo, el Liceu, i la crema de convents durant la setmana tràgica.

Allà a la plaça Sant Jaume, la gent crida entusiasmada visca la República, és 14 d'abril de 1931.

Per què els rètols no són en català? Anys foscos, és la dictadura franquista 1939-1975, després de la derrota de la guerra civil 1936-1939, molta gent sofrí repressió, empresonament, molts van morir per defensar els ideals de la República.

Aquesta gralla que sona, simbolitza la recuperació de les festes populars amb el retorn de les eleccions democràtiques, 1977.

Enmig de la cridòria celebrant les 6 copes del Barça, sona el mòbil, es desperta, sent com l'avi contesta “ja venim...”

Tot fregant-se els ulls, diu: “avi, de gran vull ser historiador”.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

325.- Moments de glòria

2010-04-21T08:13:00.000+02:00

Falta mitja hora pel començament del concert, i com sempre, demana uns minuts d’intimitat. El tècnic de so s’enfada amb ell, han d’acabar d’ajustar algunes coses. La noia de vestuari està pujant-se per les parets: encara vas per vestir!, li diu. La de maquillatge i perruqueria crida que ella primer ha de fer la seva feina, després ja faran el que falta. Sap que accepten a desgrat la seva petició, i els sent moure’s per fora. El nerviosisme es palpa a l’ambient, però necessita aquells minuts per estar a soles. Si no ho fa, tot surt malament.

Intenta no pensar en el milió de persones que hi ha fora, que l’adoren, el veneren i algunes, farien coses inimaginables per ell. Són un grup, però com sempre, el cantant té un poder per sobre de la resta de companys, inexplicable. Ho sap, i encara que intenta no aprofitar-se’n, de vegades és difícil mantenir-se al marge i actuar com una persona normal.

I quan ja acaba el concert, i les coses s’han calmat una mica, tothom ha deixat anar la seva energia ballant i cridant, de vegades és pitjor. Les noies se li tiren a sobre, li fan proposicions de tot tipus, i si els ho demanés, donarien la seva vida per ell. Té un sentiment contradictori, li agrada, però pot a arribar a passar molta por. Són moments de bogeria en que li sembla que tot se lin pot anar de les mans. Per això, necessita aquells minuts per reflexionar. Un cop obre la porta, ja no hi ha marxa enrere. Tots els qui l’esperaven fora, se li tiren a sobre. Es deixa fer i ja no es queixa.

Ara falta un minut, sent el que és l’adrenalina en estat pur. Per uns moments pensa en fugir i marxar ben lluny, pensa que no podrà aguantar tanta pressió durant l’hora i mitja que dura el concert. Al mateix temps, sap que allò és l’energia que el manté en peu dia rere dia. Puja les escales que el porten a l’escenari, amb por de no caure, ja que tot es fosc. S’obren els llums, sonen els primers acords i tota la por desapareix.

autora: bajoqueta, del blog Terra de llibres

fotografia extreta de Myspace, del grup: "Read my lips"

324.- Seres desconocidos

2010-04-20T08:03:00.001+02:00

A Lucía le costó algunos años entender que tanto el amor como la amistad se construían con el tiempo y que, por tanto, era imposible que nacieran así de repente, como lo pudiera hacer, por ejemplo, una flor. Por ello, finalmente se resignó a aceptar que los flechazos eran simples invenciones válidas para ambos casos y que, del mismo modo, tampoco existirían entonces, ni las almas gemelas, ni menos aún, eso de las medias naranjas.

Sin embargo, aquella tarde, todo cambió, sobre todo para Lucía, después de que un chico desconocido le salvará la vida en un cruce de carreteras.

autor: Daniel Sánchez, del blog: Microrelatos a peso

COMENTARIOS EN CASTELLANO, POR FAVOR!

323.- Baila conmigo

2010-04-19T08:05:00.000+02:00

La invitó a bailar. Aquel vestido negro y ajustado a sus formas femeninas resultó altamente conductor de la suavidad y el calor de aquellas manos. Un escalofrío recorrió su espalda y, desconcertada, apretó su pecho contra el suyo desmayando su cabeza en aquel hombro predispuesto y ancho, ofreciéndole, sin pretenderlo, su cuello apetecible.

Se sintió correspondida entonces su caricia y le retiró ese mechón de pelo que caía sobre sus labios rozándolos suavemente con sus dedos. Su cuerpo se encendió cuando la vio cerrar los ojos estremecida y entregada.

Su amor nació aquel día, inesperadamente,... sin querer. Y de alguna forma supieron sentirse así el resto de sus vidas, en el final de su microrrelato.

Autora: Isabel González

Blog: Hoy voy a escribir

322.- Desde oriente

2010-04-18T08:10:00.003+02:00

- Mamá, me he lavado los dientes, he cogido mi gallina de peluche y ya estoy en la cama. ¿Me cuentas un cuento?

- Claro corazón, ahora voy.

A Paula le encanta escuchar cuentos sentada encima de los cojines, como si fuera Scheherezade, herencia materna supongo. Siempre está sonriendo, y cuando lo hace le desaparecen los ojillos vivarachos, quedando tan solo dos rayitas con larguísimas pestañas negras. Se queda hechizada.

- ¿Estás lista?

- Sí mami.

- Eso espero…

Hace tiempo, en un lejano país llamado China, vivía una mujer, que fue bendecida con una hermosísima hija, a la que puso por nombre Xialing que significa “Ángel venido del cielo”. La mujer era muy pobre, y aunque trabajaba mucho, no tenía dinero suficiente para darle a su princesa todo lo que merecía. Así es que un día en el que Xialing lloraba, pues tenía hambre y no tenía suficiente leche que darle, la cogió entre sus brazos, la puso en una cesta, con una mantita bordada con su nombre como única pertenencia y la dejó, con gran dolor de su corazón, a la puerta de un templo. Llorando, se fue a lo alto de un monte y mirando el cielo, vio pasar una estrella fugaz a la que pidió que su niña encontrara el camino que la llevara hasta otra madre, que amara a su niña tanto como ella misma, y gritó su deseo, que fue devuelto una y otra vez por el eco de las montañas. Hecho esto se marchó con infinita tristeza.

En otro lugar, otra madre miraba al cielo y rogaba que bajase un ángel al que dar su amor, pues hacía mucho tiempo que había desistido de tener otro hijo , y aunque tenía uno al que adoraba, este le había pedido también alguien con quien compartir sus juegos…

- Mamá, me gusta mucho el cuento, pero estoy muy cansada.

- Duerme entonces, cariño.

La arropa con su mantita preferida, la que tiene su nombre bordado.

- ¡Ah! Mami, se me olvidaba, hoy aprendí a escribir mi nombre, Paula X, pero no entiendo que significa la “X”.

- Lo entenderás mañana, cuando termine de contarte el cuento. Buenas noches mi ángel.

autora: Rocío Llopis (Lenore) del blog La mala hora (cuento con 365 palabras justas)

321.- Sense rumb

2010-04-17T08:06:00.001+02:00

Sense rumb conegut, sense destinació a la que arribar, sense meta que albirar. Amb tranquil·litat i pas ferm, així era el seu llarg i monòton viatge, així era la seva vida, així era el seu món, el món.

En el seu camí va veure passar el temps, la llum, la foscor, el fred, la calor. Va ser còmplice de l’alborada i de la vesprada, de l’anada i de la tornada, de l’alegria i de la tristor, del naixement i de la mort.

Poc a poc, lentament, guiat pel seu instint, deixant de veure sense parar de mirar, no volent sentir allò que no podia deixar d’escoltar, volant sense saber volar. La seva inconscient vida era senzilla per a la seva fúria, complexa per a la seva timidesa, rica en freds sentiments i pobre en riques il·lusions. Simplement transcorria, vagava essent testimoni mut d’esdeveniments, d’actes, milers de peces amorfes que encaixaven a la perfecció formant un immens trencaclosques regit per la lògica, tan fàcil d’entendre però tan difícil de veure. Un mapa sense nord llegit des de les alçades, així era la seva vida.

No es podia controlar, temps de calma en èpoques de guerra, devastant quan volia acaronar. No volia viure més, però el camí no el deixava retrocedir, no el permetia parar. No podia decidir però va decidir continuar, ànima ingènua, cor innocent. El camí era el mateix i encara tenia treball a fer, aigua que transportar i molins que fer girar. Així era la seva vida.

I mentre el temps passava impassible, a la fi va poder recordar envoltat en orgullosa nostàlgia quants s’havien unit a ell per després tornar-se a separar. Havia cantat i havia ballat, havia bramat i havia matat, i mai no havia viscut sense cessar de volar. Va continuar recordant allò que ningú no es podia imaginar mentre travessava camps i mars, rius i valls fins arribar-hi, a la fi, el fi. No es trobava cansat, esgotat, no podia retrocedir, cedir, davant d’aquell blanc buit, davant d’aquella freda muntanya. Així era la seva vida, així va ser la seva mort.

autor: Dan

blog: El vol del mussol

320.- Passió pels llibres

2010-04-16T08:03:00.002+02:00

El Quim, des de fa uns quants anys, treballa al Parc de Bombers de l’Horta-Nord. També és molt aficionat a llegir, doncs ha de matar moltes hores d’espera al seu treball. Ja fa algun temps que va a la Biblioteca del poble, on treballa la Vanessa, una xicona que ho té tot; és jove, bonica i sempre rient.

Aquell dia lliura, però li diu a la dona que ha quedat amb els companys de feina. Arriba a la Biblioteca i, només entrar, se n’adona de que ella està sola. Tanca la porta per dins i, després de les salutacions formals: “Com estàs?”- “Hola!, me n’alegre de que hages vingut”- “No cal que m’ho digues, ja et veig!”... De sobte, l’abraça, la besa, i veu que ella li correspon. D’un grapat la llança damunt de la taula, que està plena de llibres. Li treu els sostenidors que, quan a penes, poden embolcallar tota aquella abundància. Té els mugrons tibants, com dues cireres, i d’un color que contrasta amb la seua pell, blanca com el gesmil.

Es posen a cardar, embogits per la passió i el deler. Quan li treu les braguetes, aquell pinzellet l’acaba de trasbalsar. El Quim es posa a pensar en una pel·lícula de Disney, doncs recorda que és el millor remei contra l’ejaculació precoç. Aquells pits tan desitjats, reboten com dues colometes desbocades. La penetra pel davant i pel darrere, la llepa de dalt a baix, provocant-li multiorgasmes. La Vanessa mai no ha tingut una experiència semblant. Aleshores, el Quim deixa de pensar en aquell ànec gangós i botijós. Nota les batzegades del sexe de la Vanessa, i no tarda gaire en vessar-se mar endins. Una mar brava i calenta on s’endinsa amb fruïció.

A la setmana següent, van quedar a l’habitació sis-cents-quaranta-una de l’Hotel Vora Fira, al costat de la Fira de Mostres. Ella es va presentar preciosa, com el Quim no l’havia vista mai, però tot va ésser inútil. Ell no va ésser capaç de trempar. De cop i volta, va restar aixafat com un cadell. Trobava a faltar la flaire i el tacte dels llibres.

Autor: Francesc Arnau i Chinchilla

Blog: L’espill de l’orb

319.- L'accident

2010-04-15T08:20:00.001+02:00

Succeí una tarda d’hivern, a l'hora del crepuscle, fa ja uns quants anys. Conduïa amb certa pressa per una carretera de muntanya, sinuosa i poc transitada, quan de sobte, a la sortida d'una corba, se'm va creuar a pocs metres de distància, un gosset vell. Quan s’adonà del perill, es va quedar paralitzat enmig la calçada, mirant al front entre trist i espantat, com si implorés conservar la vida. Vaig frenar a fons mentre, amb un moviment de volant, intentava esquivar-lo. Gairebé al mateix temps, vaig escoltar un cop sec en algun lloc de la carrosseria, o del xassís. Després d’aturar-me, vaig alçar el vidre de la finestreta i, alleujat, vaig poder comprovar com el pobre animal s'allunyava, ranquejant, en sentit contrari, mentre de tant en tant girava el cap com intentant comprendre què havia passat.

Amb les cames encara tremolant i després de dubtar un instant, vaig decidir reprendre la marxa. Encara no havíem recorregut ni un parell de quilòmetres quan vaig sentir al meu fill, a qui creia adormit, sanglotant en la cadireta del darrere. Poc després em va començar a renyar. Avergonyit, vaig decidir girar cua allí mateix, fent maniobra. Vaig accelerar a fons. Ens vàrem creuar amb un camió amb remolc, que va passar gairebé fregant-nos. Al final d’una recta i amb els llums ja encesos, vàrem poder distingir sobre l'asfalt una taca no gaire gran de colors vius. Ens vàrem detenir uns segons. Vaig tombar de nou i vàrem seguir viatge, sense dirigir-nos la paraula. Durant tota l'estona no va deixar d'observar-me a través del retrovisor, així que suposo que va descobrir que, igual que ell, em vaig passar tot el viatge plorant en silenci.

autor: Joaquim Valls

dibuix: Gerard Valls

318.- Projectes

2010-04-14T08:08:00.000+02:00

De petit volia ser metge però, com que les notes no acompanyaven, es va matricular a Belles Arts. Hi va passar un any i mig abans de fer el servei. A la mili només pensava que havia fracassat. No tornaria a la Facultat, no hi trobava cap sentit.

Entrà a treballar a una fusteria. Necessitava diners.

Sortia amb una companya de batxillerat que havia penjat els estudis a tercer de geografia e història i només havia treballat fent cangurs i a les campanyes de Nadal. Tots dos es divertien per no res.

Treballava, fent ullades al rellotge, delerós de plegar per tornar a casa i posar música, acabar l’últim best-seller, mentre de rerefons la mare continuava amb l’inacabable tirallonga de retrets diaris. Per on havia començat avui? la roba bruta? les molles del pa de l’esmorzar? Tant era. L’única cosa que canviava era l’ordre dels factors, que no alterava el producte. Calia un sou més bo perquè tot això desaparegués. Plis, plas! Adéu a dormir al sofà-llit, adéu a les llargues visites del germà amb els nens, adéu a les bones intencions de la tieta que insistia en preguntar si ja tenia pis i data pel casament. A prendre pel sac, la família i les convencions socials.

I el sou no creixia.

Però l’amo del taller va rebre la visita d’un client que volia un treball d’artesania. I en Sisco es va recordar que el noi era un manetes. Potser s’hi avindria a fer l’encàrrec.

Va regirar l’armari de dalt a baix fins que van sortir els llibres de Restauració.

El client va quedar molt content: aquell barguenyo castellà lluïa realment bé. Tot gràcies al Manetes. Ocasió perfecta per a demanar un augment de sou, pensà en Quique. I per a proposar una ampliació del negoci a en Sisco.

Sí, va dir que si, en Sisco, a ambdues coses.

Les hores de feina ja no eren feixugues sinó un repte diari per a posar en pràctica cada nova destresa manual. I buscava un lloguer bé de preu. La mare l’escridassava, el sofà-llit continuava fent-li fàstic, el germà havia aconseguit un ascens i la tieta pensava marxar a viure al poble. Els temps estaven canviant.

autora: Luguca

317.- Rutines

2010-04-13T08:03:00.002+02:00

Carmel té quaranta-cinc anys però n'aparenta deu més. Porta una vida rutinària, solitària. Li agradaria trobar algú especial, una dona que el fes feliç amb qui poder compartir la seva vida.

Entre setmana s'aixeca a les sis del matí, se dutxa, pren un cafè i a les set i mitja surt de casa i marxa caminant a la feina quan els carrers de Palma comencen a despertar. A les vuit entra a l'oficina. Duu treballant com a comptable per a la mateixa empresa des dels vint anys. Durant la jornada fa dos descans; a les deu per berenar i a les dues per dinar. En sortir a les sis, segons les ganes, va a fer una volta, al cinema o simplement torna a casa. A les nou del vespre sopa, llegeix el diari i a les onze se fica al llit. Així cada dia sense variar res. Els caps de setmana també són força semblants entre ells. Poques vegades surt del pis i quan ho fa és per anar a fer una volta, al cinema o bé a dinar al restaurant de la cantonada.

Un dissabte, al restaurant, una cambrera nova, joveneta, atractiva, anomenada Margalida, li crida l'atenció. El diumenge següent en Carmel li proposa de quedar. Per a la seva sorpresa ella accepta. És la primera vegada que una dona no el rebutja. Poques setmanes després inicien una relació que dura tan sols quatre mesos perquè un bon dia en Carmel se sent ofegat. Aquell descontrol que porta amb Margalida des de fa un temps en que quan es lleva no sap què li depararà el dia el fot nerviós. Ella és massa activa. Sempre està organitzant mil activitats alhora. No pot evitar enyorar la vida ordenada que duia abans. Així que un dimarts a la nit, quan en Carmel arriba a casa després d’haver tallat amb la seva al·lota amb un grapat d’excuses que no han convençut per a res na Margalida, sent que s'ha llevat un pes de sobre. Se posa el pijama, programa el despertador perquè soni a les sis en punt i se fica al llit a les onze. I per primer pic en molts mesos torna a sentir-se feliç.

autora: Caterina Cortès Palmer, del blog No em diguis que és un somni

316.- Mans fredes

2010-04-12T08:00:00.001+02:00

Ha nevat, molt. Ens envolta un ambient gèlid aquest divendres d'hivern... i no em desagrada, potser perquè acompanya la fredor que, íntimament, tenen els meus dies. Sortim del cotxe i, de sobte, la seva ma petita s'esmuny de la meva per anar a retrobar una de més gran i, segurament, més càlida, la del seu pare.

- Adéu mama! - em diu mentre corre i eleva el bracet movent-lo de dreta a esquerra.

- Sobretot, no t'oblidis de posar-te els guants, que avui fa molt de fred...

- Si, si... que marxem!!! - respon ja des de tan lluny que quasi no la sento.

Torno al cotxe amb un sentiment conegut, de desassossec. Una mena de desesperança m'envaeix cada vegada que m'hi separo, dos cops al mes, en què marxa de cap de setmana amb el seu pare.

Engego el motor i avanço poc a poc en direcció nord, quasi sense esma, pel camí de sempre. Miro darrera pel retrovisor. A la seva cadireta, on encara es conserva la suau corva del seu cos petit, hi ha alguna cosa, fosca, informe. A primera vista no ho reconec, em giro per veure-ho millor: els seus guants de diminuts dits, oblidats per les presses. Les manetes fredes...

autora: Mònica Pagès, del blog Mnk@

315.- Des del trapezi

2010-04-11T08:00:00.001+02:00

No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, com pot ser que et retrobi en aquest camí impossible, com pot ser que siguis aquí avui, després de tants anys, que riguis igual, com pot ser que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.

.
Només fa unes setmanes que vaig tornar al circ de Nou Barris, te'n recordes?, m'hi vas dur l'endemà del naufragi, vine, t'anirà bé distreure't, els ulls em feien pampallugues i agafava l'aire com els peixos. Vaig arribar tard (jo, que era d'una puntualitat escandalosa, insultant), perquè em vaig perdre no sé com, era incapaç de concentrar-me en res que no fos l'obcecada intenció de no sentir res, de no pensar res, de no ser res. I sentia rabiosament, em fugia el pensament en un remolí imparable, i era tota sola dolor i prou, pànic i prou, humiliació i prou. Era sense embuts i sense contemplacions. Sense indulgències.

I tu em vas dur al circ, i es va fer el miracle. S'enlairava la música fins al trapezi i apartava el dolor com una màquina llevaneu. Tinc aquella melodia clavada al cervell, per això l'he reconeguda aquesta primavera, al mateix circ, la mateixa companyia, el mateix espectacle. El cercle es tancava i inevitablement vaig tornar a pensar en tu. No me n'hauria d'estranyar, doncs, però me n'estranyo, et retrobo avui i em quedo sense paraules, com pot ser que siguis aquí, com pot ser que riguis igual, que em reconeguis si ja no sóc jo encara que ho sembli.

I m'agrada retrobar-te, saps, sentir com rius i que em preguntis com estic encara que ho vegis d'una hora lluny, m'ha tornat la llum als ulls i em costa deixar de somriure. Només em costa parlar, per això no sé què dir, i m'oblido que justament avui és el teu aniversari, i no se m'acut ni preguntar-te pel nano, i no sé què explicar-te quan tornes a preguntar-me com em va tot. Te'n vas i em quedo amb l'agraïment que no s'acaba. Gràcies per dur-me al circ l'endemà del naufragi, per no deixar-me sola a la deriva. No me n'hauria d'estranyar, però me n'estranyo, saps, com pot ser que et retrobi aquí...

autora: Sònia Moll, del blog La vida té vida pròpia

(conte amb 365 paraules justes)

foto extreta d'Internet

314.- Més enllà del turó fosc

2010-04-10T08:01:00.000+02:00

Havien pujat dalt del turó fosc, sabien que si els enxampaven rebrien un càstig contundent però quan les explicacions no són satisfactòries s'encén l'espurna de la curiositat i ni totes les històries de por ni totes les amenaces no poden evitar que algú acabi transgredint les normes.

Els hi havien explicat que més enllà del turó fosc s'estenia un bosc fosc i perillós poblat per monstres, en especial el iaiquí, capaç d'empassar-se d'una mossegada un cos sencer. El poc detall de la forma del iaiquí els hi feia desitjar encara més veure'n un, per això aquella nit s'havien esmunyit dels llaços i havien pujat en un silenci relatiu fins dalt del turó.

A l'altra banda tan sols van veure foscor, les formes fantasmagòriques de la primera línia d'arbres a les que s'afegien tots els sorolls que en sortien. Hi havia lluna plena, però la seva llum no arribava a il·luminar més enllà d'unes cent passes. Havien imaginat el iaiquí fent guàrdia al davant del bosc però fora que fos invisible no varen poder veure res.

La nit s'allargà fins que el tedi ajudà la son a dormir-los. Foren els primers raigs de llum els que els despertaren per poder veure allò que tant desitjaven, un iaiquí, un enorme iaiquí menjant l'herba del terra. Ells haurien esperat una fera però l'aspecte d'aquell animal, fora de voluminós, semblava més aviat inofensiu.

Un parell d'ells baixaren a l'encontre amb la bèstia sense fer cas dels crits dels seus companys, s'aproparen a l'animal i arribaren a tocar-lo al llom, el iaiquí ni tan sols es va immutar, la noia s'apropà al cap de l'animal i acaronà les quatre banyes sense que l'animal fes el més mínim intent d'impedir-ho. Els companys baixaren amb ells, la por ja havia passat.

De sobte l'animal aixecà el cap i feu un bram abans de sortir corrents, ells van mirar espantats arreu, no entenien que passava, no el van entendre fins que una fletxa creuà el cos d'un d'ells, guerrers pintats llençaren sobre ells una pluja de fletxes que acabaren amb les seves vides. Dalt del turó el bruixot mirava en silenci, era la llei, ningú no podia trepitjar l'altra banda del turó fosc.

autor: Josep Benet (conte amb 365 paraules justes)

Blogs:

Sense baixar dels núvols (http://raco-skorbuto.blogspot.com)

Sempre pensant en el mateix (http://skorbuto-erotic.blogspot.com)

Quan em volia menjar el món (http://skorbuto.bloc.cat)

312.- El sotrac del tren

2010-04-08T08:20:00.000+02:00

El va despertar el sotrac del tren en passar per un pont de ferro que travessava un riu raquític. El cansament l’havia vençut i s’havia adormit tot just sortir de la ciutat. Va mirar al seu voltant per prendre de nou consciència on era mentre el somriure de la dona asseguda davant el retornava a la incomoditat del seient de fusta.

Dissimuladament es va palpar la butxaca interior de la jaqueta per assegurar-se que el sobre amb els pocs estalvis que tenia encara era allà. La maleta de cartró i l’abric heretat de l’avi també continuaven al seu lloc. Va respirar alleugerit, havia sentit masses històries de robatoris en els trens a la gent dormida.

A fora, el paisatge havia canviat des de la darrera vegada que havia mirat per la finestra. Els boscos i els prats havien substituït els carrers i les barraques de la grisa i bruta ciutat.

El pensament li va volar lluny, a temps més feliços, quan era un jove innocent i gaudia de l’envelat de la festa major del barri, del primer petó, del primer amor, de la vida senzilla del poble. Però tot allò quedava molt lluny. Eren records del passat, d’algú que no podia identificar com ell mateix. A ell només li quedaven els records de la guerra, dels horrors viscuts al front. Ni la felicitat de la fi de la guerra i el retorn a casa havien pogut esborrar el malson viscut i menys quan va adonar-se que, pels vençuts, no hi havia esperances. Per això, aquell matí, havia agafat les poques coses que tenia i, amb llàgrimes als ulls, s’havia acomiadat dels pocs amics que li quedaven i havia marxat per sempre més.

El revisor el va treure de les seves cabòries en avisar-lo que havia arribat a destí.
Va baixar del tren i va mirar l’edifici de l’estació, era gran i imponent. Va travessar la porta i va veure un agradable passeig franquejat per grans plataners. Va respirar fons i va començar a caminar endavant content de poder començar una nova vida en aquella petita ciutat on ningú el coneixeria i on tenia l'esperança de trobar el futur que a casa seva se li negava.

autor: Frederic Mayol, del blog Un Salt al món (conte amb 365 paraules)
.

311.- Experiment

2010-04-07T08:13:00.003+02:00

Obro els ulls i desperto d’un somni reparador que es perd en el temps. Em costa enfocar alguna cosa en aquesta immensitat, però els esforços són debades: la foscor líquida m'envolta i a penes puc distingir-me a mi mateixa. Sento una escalfor entranyable que m’acarona i que fa que em relaxi, aclucant els ulls de nou. S'està tan bé aquí…

Una veu aguda em sacseja i em torna a despertar pesadament.
-Hola! Com va?
Davant de mi hi ha una ombra que es va fent nítida a mesura que la distingeixo i que s´alça expectant. Només puc balbucejar quatre paraules atemorides:
-Però… tu qui ets?
És exactament igual que jo. Me la miro. La toco. No és un mirall ni una il·lusió: té la meva mateixa consistència.
-Això ho hauria de demanar jo. Ahir me’n vaig anar a dormir i, en llevar-me, havies aparegut tu.
Ens estudiem atentament. Idèntiques com dues gotes d´aigua. Em pessigo i un calfred em recorre l’esquelet quan la realitat fa acte de presència. No sabia que tenia una germana bessona, almenys en aquesta dimensió. No entenem res de res, però és el que hi ha. Tot i que la nostra vida és curta i poca la coneixença, ens uneix una confiança com no havia sentit mai. Ens obrim una a l´altra fins que el cansament ens venç i arribem a les portes del son més profund envoltades en el silenci.
La veu ja estimada de la meva nova germana em torna a despertar.
- Corre! Aixeca’t! Sembla que ve algú!
En la llunyania escoltem passes tremoloses que s’acosten amb sigil. En el temps que trigo en deixondir-me, el soroll s´ha aturat i es revelen dues fisonomies clarament identificables. La meva germana m´apreta fort transmetent-me un senyal que també he reconegut: davant nostre ens trobem amb dues morfologies idèntiques a nosaltres! No entenc res i el meu voltant comença a donar voltes a punt pel mareig. Mareig interromput per un esclat de llum enlluernador i unes veus estranyes que fan ressonar el nostre petit món de plàstic…

Anem a mirar com estan les nostres cèl·lules avui, esperem que s’hagin multiplicat suficientment per dur a terme el següent experiment…

autora: Nica, del blog La finestra de l'Eikon

310.- El molinet

2010-04-06T08:03:00.001+02:00

La Berta vivia dalt d’una muntanyeta molt a prop del mar. Li agradava mirar l’horitzó i seguidament el seu jardí ple de plantes que amorosament cuidava totes les tardes. També els seus molinets. En tenia de grans i petits, de vermells, grocs i taronges com el sol, de blaus, verds i liles com el mar. També de virolats com les flors del seu jardí en primavera. Li encantava que fes vent per veure’ls rodar.

El que ella no sabia és que els molinets havien arrelat i que xuclaven l’essència de la seva presència, que s’alimentaven de la saba dels seus pensaments, de cada somriure, de cada il·lusió.
Una tarda d’hivern el vent va bufar molt fort i d’una embranzida va arrencar un dels molinets. La Berta només va poder veure des de la finestra com s’allunyava sense remei.

Uns dies després, molt lluny del jardí de la Berta, allà on el cel és molt blau i el mar no és veu sinó és de sorra, va arribar volant suaument el molinet.
Venia envoltat d’un núvol de pols groguenca, d’aquella que la brisa arrenca de les dunes.

Neleha, pastora de camells, sortia de casa tots els matins a buscar aigua. Els seus peus nus no havien donat encara dues passes quan el molinet va decidir acabar el seu llarg viatge i parar-se just a les seves mans. Ella no ho va dubtar ni un instant, va córrer cap el darrera de la casa, allà on enterrava els seus tresors, i va plantar decidida el molinet fent un foradet a la sorra amb els seus dits ressecs.

Què bonic que era! Semblava una flor! Ella que tant havia desitjat tenir un jardí... Va pensar que cada dia el miraria, li explicaria els seus somnis i li cantaria una cançó.

Així ho va fer i el molinet també va arrelar i amb tanta força que les arrels es van reproduir i van fer néixer nous molinets. Molinets grans i petits, vermells, grocs i taronges com el sol, i blaus, verds i liles com el mar.

La Neleha i la Berta no sabien que tenien una cosa en comú. Potser les arrels els seus molinets algun dia ho sabran.

autora: Mercè Gaja, del blog Qualsevol nit (conte amb 365 paraules)

309.- Sicut puerii

2010-04-05T08:10:00.006+02:00

El Senyor del Locus Ignorabilis, tenia un escuder jove i molt bo. Era tant l'amor que ambdós es professaven, que qualsevol podria dir que eren germans. El jove escuder dormia als peus del llit del seu Senyor, sempre atent a les seues demandes.

Era tanta la devoció que el Senyor tenia pel seu escuder que quan aquest va arribar a l'edat que havia de ser armat cavaller, va fer celebrar la cerimònia d'investidura només per a ell. El Senyor lluïa en les seves armes d’atzur una serp d'or mirant cap a la destra.

El noble sentiment que compartien es va deixar veure en el gest excepcional del Senyor al concedir al nou cavaller el privilegi de dur en el seu escut de gules una serp, com ell, però de plata, i mirant cap a la sinistra.

Va tenir lloc un gran banquet per a celebrar aquell esdeveniment. El jove cavaller va seguir dormint en l'habitació del seu Senyor, i on un anava, anava l'altre.

Un dia, de matinada, van eixir de cacera, i d'entre el fosc i abundant matissar del bosc, va saltar sobre el jove una envejosa i cruel mantícora amb cara de vell, i d'una urpada li va arrancar les entranyes i la vida. El Senyor va disparar la seva ballesta, travessant el cap de la bèstia, però el virató, encara que va matar al monstre, el va matar massa tard.

No va haver consol per al Senyor que se sentia culpable per la mort del seu amic. Va decretar un any de dol en tots els seus dominis, va fer soterrar el cos del jove en el sepulcre contigu al seu i va fer posar el cor de l’amic estimat en una arqueta de plata i del més bell cristall polit, fent-lo guardar gelosament en la seua cambra. Com última mostra de l'amor que el Senyor sentia pel seu company d'armes va decidir canviar el seu blasó, que des de llavors va ésser de sable, amb la serp del seu llinatge i la del jove cavaller entrellaçades, una mirant cap a la destra i l'altra cap a la sinistra, i així perduraran, unides, fins a la fi dels temps.

[Mors non separabit]
.

autor: Jordi el Dissortat, del blog En el bosque de la larga espera, (conte amb 365 paraules justes)

.
Dibuix realitzat per ell mateix.
.

308.- El trajecte

2010-04-04T08:00:00.001+02:00

Surt de la feina amb unes quantes coses al cap i pensant en la última telefonada. Sempre hi ha una última telefonada; aquella trucada poc oportuna que un cop despenjat el telèfon penses que no hauries d’haver agafat. Una darrera mirada a les finestres per a confirmar que tot està tancat. Carrega les carpetes i material que necessita per demà fent un esforç per no deixar-se res; moltes vegades, l’endemà al matí s’adona que s’ha deixat aquell informe, aquell expedient necessari per a la reunió amb el professorat i ha de tornar exprés, en una revolada, a cercar-ho. Qui no té memòria, ha de tenir cames, diuen.

Agafa el cotxe i fa el tram de baixada de costum fins a entrar a l’autopista direcció Barcelona. Posa el radio per distreure les cabòries, però tot i així, no la sent, concentrada com està en el treball.

Arriba a Barcelona pel carrer Aragó avui no massa atapeït. Fa un esforç per escoltar la música i s’adona de la subtilesa d’un violí; això l’ajuda a prendre distància.

Mira el rellotge.

Per poder tallar del tot, decideix entrar al Museu Egipci en la seva nova ubicació. Considera que és la millor hora per anar a un museu: calma, tranquil·litat i oportunitat de veure-ho tot sense intromissions. S’entreté llegint les informacions del material exposat. Sempre li ha cridat l’atenció la cultura egípcia.

Sent una frisança darrera seu, té la sensació que hi ha algú més per allà. Un soroll somort com de peus que s’arrosseguen. Comença a suar enmig d’aquella xafogor. Veu altres visitants que segueixen el seu curs sense estranyar-se de res.

- Perdoni, podria acabar-me d’enganxar aquesta vena. M’estan esperant al pis de baix i se m’està desfent tot. Són tants anys ja!. En Tutankamon va quedar més afavorit; però els demés... No es quedi així d’atònita i faci alguna cosa, valga’m Ra! Ni que no hagués vist mai una mòmia.

Surt ràpidament del recinte i se'n va a fer un cafè carregat a la cantonada de Passeig de Gràcia. Intenta ni pensar en el que ha vist.

Confirma l’hora. València enllà arriba a l’Elizalde i puja al segon pis en obres, esbufegant i encara atònita.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac
.

307.- Rugit

2010-04-03T08:00:00.000+02:00

Rugeixo. I tota la sabana s’omple amb el so estrident sorgit de la meva gola. Sóc el rei d’aquest indret amb totes les lleones que em plauen quan em plaguin. A més, quan han caigut en la meva xarxa de carícies i mirades, d’afalacs i d’olors, m’obsequien amb carn tendra i fresca d’antílop acabat de caçar. I no em molesto per res més.

El rugit em desemmandreix de la perllongada becaina diària. Els cadells em juguen al voltant, jocs que els entrenen per a quan hagin de disputar-se el terreny i les femelles. Em sento orgullós de tots ells, encara que siguin tants... La meva masculinitat dóna per més.

Aixeco el cap cap al sol de nou, aspiro l’aire fresc i vull rugir però una munió de crispetes i l’estrèpit del fuet del domador em desperta del somni. Dins de la lleonera. Amb altres exemplars de la meva espècie. Plens de puces i mal alimentats. Maltractats dins de la minúscula gàbia que ens protegeix de les criatures humanes.

Toca entrar en escena, dirigir-me a l’arena i repetir un cop més l’avorrit espectacle circense. Cal treballar de valent per a rebre un míser tall de carn de vedella sacrificada en un escorxador de mala mort i uns glops d'aigua estancada i bruta.

Envoltat de mosques, després de l’exigu tiberi, m’adormiré, somniant potser en els meus cadells ja grans, corrent per la sabana d’on em van treure ja fa massa temps... En silenci rugeixo, i tota la sabana torna a la ment...

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

306.- Steak tartar

2010-04-02T08:10:00.000+02:00

La Pilar finalment desprès de tant de temps havia pogut desempallegar-se del seu marit, home que amb els anys va canviar i es va convertir en un mal tractador, per sort només psicològicament, però li va costar molt d’oblidar els crits per coses insignificants de la cuina, que si cru, que si cremat que si no val res i si de casualitat algun dia ho encertava, havia d’estar contenta amb el seu silenci.
No només era la cuina, tot ho feia malament segons ell, sempre li recriminava que tenia molts d’estris i eines però que la feina no es feia, era ja inaguantable. Farta de tot, la Pilar va marxar.

Ara han passat ja dos anys, gràcies a perdre el contacte totalment, ella es sent valenta, amb un company han pogut obrir un petit restaurant, on ella que tant maldestra era a la cuina, ara és qui porta endavant el seu restaurant.

Tothom té el seu dia de sort, la Pilar aquell dia es va sentir afortunada, en veure el seu ex marit, per l’ull del petit vidre rodó de la cuina, demanant taula al seu company, juntament amb una noia que semblava una professional del sexe, cosa molt normal en ell.

La venjança es un plat que cal servir fred, i ella va aprofitar que és demanava un steak tartar, per poder posar-ho en pràctica. No va ser gents difícil d’aconseguir un parell de viagra de la farmàcia del costat, juntament amb un fort laxant, tot fent una picadeta i barrejat amb molt de ex amor, va quedar un plat excel·lent, a la vista.

La Pilar observava per el petit ull de bou de la cuina, com ell gaudia amb aquell plat, sense poder contenir el somriure, en pensar, avui sabràs el que és, tenir l’eina i no poder fer la feina.

autor: Garbi24, del blog Garbi24

305.- Nushu

2010-04-01T08:36:00.002+02:00

Fa ja uns quants segles, en una regió remota d'un país llunyà, va néixer una llengua. La van idear les dones, a les qual s’havia privat del dret a l'educació. La varen anomenar nushu i comptava amb un reduït nombre de paraules i de caràcters. Per mitjà d'ella podien comunicar-se eludint la vigilància dels homes, que les espiaven desconfiats i les interrogaven, sense obtenir mai resposta.

.
Van transcórrer els anys i, en veure's obligades a perdre el contacte per seguir els seus marits a la recerca de zones més pròsperes, la majoria d’elles va anar oblidant aquest idioma secret. En aquella regió van quedar-hi només unes poques dones parlant el nushu, totes solteres i dedicades a l'artesania, la poesia i el cant. Van envellir i, una a una, van anar morint. Les enterraren, seguint la tradició, al costat dels seus manuscrits brodats en peces de roba i ventalls. Ara, sota la terra que les cobreix, segueixen parlant de les seves coses.

autor: Joaquim Valls

304.- Salt del molí

2010-03-31T07:50:00.003+02:00

Un dia es van creuar els seus camins per qüestions que ells encara no sabien. Misteris de la Vida. Els va semblar que s’havien enamorat, però... potser només eren projeccions de necessitats personals... entre dubtes i entrebancs van continuar junts algunes temporades amb l’ajuda d’una gran mestra. Així els conflictes que anaven sorgint els podien anar escatint i aclarint fins on ells eren capaços.

A ella, la Marta, no li semblava pas que fossin una parella però funcionaven com si ho fossin, amb els seus pros i contres; a en Miquel li semblava que ho eren i el dubte l’enfadava. Així va anar passant temps i van anar succeint fets que evidenciaven, de mica en mica, la seva situació personal i la seva relació amb l’altre... Tot s’anava transformant.

I un dia, quan la Marta ja tenia clar anar fent passos per anar-se separant d’aquesta història amb la decisió de conservar-ne els aspectes que els eren favorables, es va trobar atrapada en la seva pròpia contradicció: la de no voler estar amb ell i a la vegada sentir-se profundament gelosa de l’amiga Mercè que compartia amb en Miquel escena i vivències.

Llavors, enmig d’ aquests sentiments feridors, la Marta va agafar el camí cap a la natura per buscar refugi en algun racó, i el va trobar allà, vora el salt d’aigua que feia una fressa, una música transformadora i un aire que en respirar-lo la transportava. I se la va emportar vall enllà... va notar com la seva energia fugia lliure, sense forma, sense l’estructura del cos, amb facilitat, com la cosa més natural i comprensible. I aquest sentiment va quedar impregnat en la seva vida per sempre.

autora: Senga Buscart

303.- En Marc dalt de l'arbre

2010-03-30T08:00:00.002+02:00

- Marc, vols baixar de l’arbre d’una vegada? Baixa i parlem d’aquestes angoixes que tens! Baixa!

- Iaia, no! No! No serà fàcil que baixi perquè tot el que m’envolta és problemàtic, tot és mentida, començant pel partit de bolei que l’àrbitre no va ser just. És un lladre de partits.

- Tens raó, Marc, però no s’aconsegueix res dalt de l’arbre. El resultat del partit ja no es pot canviar, però si intentar que això no passi més, perquè aquests nois i noies no poden aprendre de la vida tot veient com els resultats no són justos; ells que són el futur.

- És que tot és una merda, una puta merda! Tot! Això i... les injustes guerres. O no veus les notícies, eh, iaia?

- Sí que les veig, i sé que costa que tot rutlli, però també sé que tu i la teva generació podeu fer molt. En primer lloc essent persones honrades, tot tenint les idees clares, que no puguin de cap manera fer que canvieu de parer. Baixa, creu-me!

- Si baixo serà per fotre’m el discurset de torn?

- Escolta maco, que jo tinc les idees prou clares! Perquè nosaltres vàrem tenir les ganes de fer un món millor per a vosaltres, i es va aconseguir. Així que potser que baixis d’aquest arbrot a llegir algun llibre de la nostra història i sabràs a què em refereixo.

- Doncs, iaia, si tens les idees tan clares potser pots acompanyar-me a parlar amb l’entrenador, no?

- Això se’n diu fer xantatge! Però sí crec que puc estar al teu costat. Sols al teu costat, i tu defensaràs l’argument, perquè tu ets el perjudicat i ningú pot defensar millor que tu la teva causa. Marc! Què…? Que en tens per estona? Perquè jo he de fer el dinar per tots, i quan dic tots, vull dir molts.

- Què passaria si em quedés aquí dalt per sempre, iaia?

- M’hauria de quedar palplantada aquí baix, sempre al teu costat.

I m’he quedat, Marc, m’he quedat aquí baix, amb el record de les teves ganes de viure estroncades i la impossibilitat que construeixis un món millor. Potser ho aconseguirà el teu record.

Dedicat al meu nét Marc, que ha trobat un arbre dalt del cel on enfilar-se.

autora: Teresa Solé, (conte amb 365 paraules justes)

Foto de Joan Antoni Febrer

302.- Parranderas

2010-03-29T08:30:00.000+02:00

Habían robado la Mona Lisa. Hubo sesudas investigaciones: todos los recursos de la Interpol se echaron al ruedo, los exhortos que volaban de país a país eran incesantes, los servicios de inteligencia de toda Europa conjeturaban las más osadas hipótesis para aclarar el caso, pero todo caía en saco roto. Un mes después de ese inquietante acontecimiento, el Prado anunciaba la desaparición, sin rastros ni pistas, de la Meninas. Quince días después, las señoritas de Avignon dejaban, tras de sí, el hueco gris de las paredes del MOMA. El mundo del arte entró en pánico. Fueron los fundamentalistas islámicos, trinó alguno. Quieren socavar los fundamentos de la civilización europea, gritaron otros. Es obra de algún mafioso ruso, con elevado gusto estético- pensó aquel. Es la crisis, se las vendieron a los chinos- dijo éste. Según la pericia policial, que no trascendió a la prensa, cuando las encontraron en el Bois de Boulogne, la Mona Lisa tenía una sonrisa de oreja a oreja; la Infanta se había transformado en un portento de mujer, y las señoritas de Avignon, que habían compuesto bastante sus formas, no paraban de hablar de cuánto había cambiado París, en todos esos años.

autor: Ezequiel Martín de Buenos Aires, con el blog Ezequielmartinbarakat

COMENTARIOS EN CASTELLANO PLIS!

301.- Una iaia kittyfàgica

2010-03-28T08:08:00.001+02:00

- I ara per què plores, Maria? Que no vols anar a veure els iaios?

- No papa. “Aia” no.

- Però filla, si la iaia t’estima tant i vol que vagis a berenar amb ella.

El Josep ja no sabia com consolar la petita Maria. Mai no li havia fet això. Ara tot de sobte la nena no volia anar a casa dels iaios! La del dimarts era l’única tarda que ell tenia classe i ja havia acordat a l’inici del curs que els seus pares es farien càrrec de la nena.

- Au vinga, puja al cotxet.

- Noooo, papa, “aia” nooo. “Aia” nyam “kitti”. Uaaaaa.

- Però què dius? Que la iaia fa nyam-nyam a la Kitty? Que es menja a La Hello Kitty?

- “Zi” papa. Uaaaa.

- Som-hi reina, prou de rebequeries. No sé d’on l’has tret aquesta història, si la Hello Kitty és aquí. Emporta’t un altre ninot avui per a jugar amb la iaia Carme i el iaio Pepe.

La Maria es mira el seu pare amb ullets plorosos, però entre sanglots deixa que la lligui a la cadireta de passeig i es posen en camí.

En quinze minuts es presenten a casa dels iaios. El iaio Pepe ja els espera al caminal.

- Vinga Josep, no cal que entris fins a casa, que no facis tard. Ja agafo jo a la nena. Avui berenarem coquetes de la creu amb un got de llet, eh bonica?

Mentre el Josep va cap al centre de formació per a adults, on dóna la classe, pensa què deu ser tot aquest embolic? Per què la pobra Maria diu que la iaia que es menja la Hello Kitty? No se’ls haurà acudit contar històries massa cruels a la nena? Ja els ho preguntarà.

- Vols una altra coqueta com el iaio Pepe, reina?
- “Zi, aia”.- Au quedeu-vos aquí berenant que jo vaig a la cuina. De cop m’ha entrat un mal de cap horrorós. Deu ser cosa del temps perquè últimament en tinc sovint. A veure si prenent-me un Gelocatil em passa una mica.

I amb ulls astorats la Maria es mira la iaia Carme i esclafeix a plorar desconsoladament.

autora: Sílvia Panisello, del blog Temps de paraules (conte amb 365 paraules justes).

300.- El somni d'en Dídac

2010-03-27T08:02:00.002+01:00

Té nou anys i milers de somnis per a estrenar. Parlant amb ell me n’adono de la importància de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes. Hi ha idees que té molt clares quan explica què vol ser quan sigui gran: no vol ser bomber, ni policia, ni astronauta. Considera que hi ha massa perills en aquestes feines i en prefereix d’altres. Una d’elles és conductor d’autobús. Ja me l’imagino: vestit amb l’uniforme de la companyia, assegut al darrere del volant, amb un somriure d’orella a orella. En Dídac obriria la porta i saludaria als passatgers que pugessin a cada parada amb un “Bon dia!” i una mirada amable que convidaria a deixar fora les preocupacions que sovint tenim al cap per tal de gaudir del trajecte del bus, tot lluent, tot vermell.

La seva manera de conduir relaxada, tranquil·la, ajudaria a les persones a observar el naixement de noves fulles als plataners de la ciutat, l’arribada d’alguns ocells, o la màgia de la pluja. Potser ens portaria a la vora del mar, l’autobús aniria ple de famílies alegres, carregades amb para-sols, tovalloles, i altres andròmines; o ens acostaria al centre de la ciutat, tot ple de turistes i de càmeres fotogràfiques. Segurament, si li preguntaven, explicaria mil i una coses sobre els edificis més emblemàtics i potser fins i tot podria recomanar algun lloc poc conegut per anar-hi a fer un mos. Però... si el deixessin escollir, en Dídac conduiria el seu autobús fins arribar al zoo que tant estima, i quan acabés el seu torn, l’aparcaria allà al costat i se n’aniria a fer un tomb. Li agraden tant els animals i la ciutat que sovint somnia poder portar totes aquelles bestioles a passejar pels carrers. Imagino un autobús ple de gom a gom amb els habitants del zoològic: un lleó mandrós, unes lleones vigilants, l’elefant africà i l’asiàtic compartint trajecte, els hipopòtams nans, micos i mones de totes les mides, alguna tortuga gegant i alguna mediterrània, un parell de zebres, l’estruç, els camells i dromedaris que sempre em recorden la nit de Reis, i la girafa traient el cap per la finestra...

Són bonics, els somnis d’un nen de nou anys!

autora: Miri4, del blog "+3" - (conte amb 365 paraules justes)

299.- L'espera

2010-03-26T08:04:00.000+01:00

Quan va fer set anys, la mare li va comprar una capsa de sis colors Alpino. Ell, voler, el que volia era un estoig de fusta, amb dos pisos, l’un per a desar la goma, la maquineta, un llapis sense punta, un bolígraf vermell i un altre de blau; l’altre farcit amb dotze colors, tots sense punta i de la mateixa mida. Però reconeixia que, encara era massa petit per a aquests luxes.

Tanmateix, el pare, assabentat d’això, havia promès regalar-li’n un pel dia del seu sant; ara, només si feia bondat.

En Ramon s’estava mirant els aparadors de totes les botigues, per tal de triar l’ estoig. N’hi havia tants i tan bonics! No es podia decidir de sobte, s’ho anava rumiant molt a poc a poc, a la sortida de l’escola, mentre anava mossegant pa amb xocolata.

A la cantonada del carrer Ametllers amb el carrer de la fleca de la senyora Quima, va veure el més bonic estoig de fusta de tota sa vida: la tapa duia el dibuix d’un “cow-boy” passejant pels àrids deserts de l’oest americà; una muntanya es retallava al fons, a la dreta i un sol lluent era a punt d’amagar-se darrera seu. A l’esquerra, un cactus amb tres branques punxegudes sostenia un cartell on es podia llegir: “cap a l’escola, 1 milla”. Per dintre, cada pis constava de diversos compartiments. Amb l’estoig entrava un regle –d’aquells quadrats, del grossor d’un llapis-, color verd, amb els centímetres assenyalats en color blanc, un tub de pegamento Imedio, unes tisores -també de color verd- i una goma per a esborrar bolígraf. Era com fet a mida. Vaja, que li feia el pes, com deia l’avi.

Parlaria amb el papà i potser pel sant tot allò esdevindria seu.

Comptà els dies que mancaven perquè hi arribés, tot marcant amb puntets de llapis al calendari del menjador: quinze, més tot el mes d’agost. En feien quaranta-sis. Quants dies d’espera!

Tanmateix, s’acabà el mes de juliol, arribà l’agost i, el 31, en Ramon trobà un paquet blau, rectangular i molt dur amb un llacet taronja i una nota del pare, que es llevava d’hora per agafar l’autobús de l’empresa: T’ho has guanyat, nano!

.
autora: Luguca (conte amb 365 paraules justes)
.

297.- El poble abandonat

2010-03-24T08:10:00.000+01:00

Aquella colla de nois i noies es van conèixer al casal del barri. Fou allí on varen assabentar-se que es preparava una excursió al Pirineu.Estaven entusiasmats amb els preparatius, mentre s'acostava el dia de partir.Amb les motxilles carregades a l'espatlla van pujar al tren per fer nit al càmping més proper al començament de la ruta.Tan bon punt va despuntar l'alba que ja eren dempeus. Desprès de prendre un lleuger esmorzar van iniciar aquell llarg camí costerut i dur, mentre la fresca de la matinada els colpejava la cara.Quan feia dos hores que caminaven assolien el primer cim i contemplant tota aquella serralada imponent, s'adonen que més enllà d'aquell turó pelat hi ha un poble, quan s'hi atansen senten uns lladrucs, un gos pelut, pigallat de blanc i negre, se'ls acosta i es disposa a seguir-los tot bellugant la cua.S'adonen que el poble ja fa molt temps que és buit, troben la plaça i al costat l'església amb el seu campanar, orfe de campanes.Continuen per un carreró amb un reguitzell de cases enganxades mitjançant arcades i voltes, teulats i bigues podrides caiguts sobre les eres, on creixien una munió de males herbes.Una estranya sensació els acompanya i noten ulls invisibles que els fiten darrera de les fosques finestres esquinçades.El soroll dels seus passos ressona sobre les pedres tot passant davant del cementiri amb un solitari xiprer.El dia és clar, tan sols un núvol blanc sembla acomiadar-los mentre prenen el camí de tornada, tot pensant en els somnis i penúries dels que varen viure en aquest poble que ara, abandonat, dorm acompanyat pels seus turons.

autora: Montse Pes, del blog Fons d'armari

296.- El fill del sabater

2010-03-23T07:50:00.000+01:00

El seu pare sempre feia la cantarella aquella de "el fill del sabater és el que va més mal calçat". Al Cesc li emprenyava la reiteració en la dita perquè li semblava que, a més d’haver-la escoltat cinc centes mil vegades, era una mena de sornegueria que li feia nosa.

Els companys de classe anaven amb unes bambes xul·lísimes, i ell s’havia de conformar amb uns parells de mostra que havien quedat a les prestatgeries del magatzem. I a sobre, el pare, pretenia que les aprofités i se’n mostrés content.

- Pare, vull comprar-me unes bambes…
- Però què dius… si tens els peus calçats i abrigats… quina necessitat tens de gastar-te els diners? No deies que també et calien uns pantalons?
- Però és que… pare… les bambes del magatzem…
- Qualsevol diria que jugues a futbol amb espardenyes!!! Jo si que m’havia arribat a entrebancar amb les betes... i se m’havia esberlat l’ungla del dit gros.
- Però… pare…
- Res… no sé quina necessitat tens...
Quan anava al camp de l’Europa a jugar, hi havia mirades de reüll, somriures còmplices d’alguns sobrats en l’economia familiar, ja jas , je jes i ji jis que anaven a parar damunt dels seus peus.

Sort que era bo jugant a futbol i això li atorgava un cert prestigi que passava damunt de les seves mancances estilístiques.

Quan va haver estalviat prou, es va comprar unes adides blau marí amb les franges blanques.

En Cesc se’n recordarà per sempre més d’aquell dia; de l’emoció, del sentir-se com es va sentir, de l’arribada al camp, de les mirades dels companys, de lo boniques que les va trobar la Marta, de lo còmodes que eren, dels gols que va marcar, de l’emprenyada que va agafar quan es va estripar pel cantó esquerra ben al costat de la puntera, de com treia els cordons i els posava en remull per emblanquinar-los, de la pudor dels peus que li suaven, dels somriure de complicitat de la mare quan va arribar a casa, de els uis i ais dels germans…

Fa poc les va llençar.

Avui que s’ha posat les espardenyes… li ha reviscolat el record. I ha dibuixat un somriure.

autora: fanal blau, del blog A la llum d'un fanalet (conte amb 365 paraules justes)

295.- Un conte de pescadors

2010-03-22T08:05:00.000+01:00

.
És un matí amb boira i el carrer és com un teatre sense públic, fred i en silenci.

Els pescadors es desperten d'hora, quan la lluna és a mig fer i el sol encara dorm. Les barques esperen inquietes els seus hostes, dansant amb les ombres platejades amb la música de les onades.

Tot segueix el seu ritual i en Calixt sap que avui serà un altre dia dur. Té quinze anys, però ja sap el que és treballar de valent. Surt a navegar amb el seu pare, que és qui li ha ensenyat el bon art de pescar.

Tot pujant a la Llevantina, la vella barca, mira al darrera i fixa la mirada a la finestra de la casa de la Mariona. Ella és la seva joia. Junts passegen a la vora de la mar quan aquesta està en calma i la feina és feta.

Mira el cel damunt seu i hi veu la claror dels seus ulls. El tacte de la pell amb l'aigua li recorda la frescor dels seus llavis i el vent li canta cançons amb la veu de la seva estimada.

Mira l'horitzó i pensa en el perill de naufragar i tem per la seva vida, per la dels seus, pels seus somnis, per les besades que es perdria i per l'amor que no gaudiria. Però té l'ànima forta i lluitarà fins que tot s'hagi acomplert. Amb el regust de la mar a la boca torna a casa.La barca plena i el cor a vessar d'enyorança.

Lluny, al port, veu un punt vermell i sap que és el color del vestit de la Mariona. Recorda quan la va veure el primer cop que el portava i va fer-li el primer petó. A l’arribar s'abracen com si les hores d'espera fossin anys de soledat. Agafats de la mà enfilen les escales del carrer i desapareixen en el temps màgic de la joventut.

Ara que moltes primaveres han passat, en Calixt i la Mariona baixen per el carrer que duu a la sorra de la seva estimada platja i sense dir-se res, amarats de records, pugen a la barca, i una suau brisa els duu on l'amor és etern.

autor: Pep Climent, del blog Intercanvi

294.- La dama dels mots i les paraules

2010-03-21T08:08:00.005+01:00

Quan la Protectora del Mots i les Paraules, caigué presonera, el silenci es va estendre per mil mons i terres. La noticia, va volar sobre oceans i serralades, per deserts sense ombra, valls profundes, pobles perduts, i ciutats daurades. Allà on havia vida intel·ligent, es plorà per la Senyora del Vers i la Prosa, i es va maleir la foscor en que caurien els homes.

Els llibres, pous de coneixement, fins aquell moment reverenciats, van ser prohibits i cremats, i les biblioteques derruïdes. Les escoles, clausurades, van esdevenir fantasmagòrics vestigis d'un temps remot, oblidats per la memòria.

La civilització va esdevenir el caos, els llaços que havien agermanat els mons, es van trencar. La barbàrie, la mort i la ignorància, van sorgir dels seus caus i van campar alegres, fent estralls. La Superstició, durant segles desterrada, condemnada a vagar pel inferns més inhòspits, va tornar grimpant pels aires, sobre un carruatge tirat per ases, escopint com una fera rabiosa, remeis, promeses, pactes i falòrnies.

La Bella Senyora, rumiava, tancada en una humida masmorra, incapaç de trencar el sortilegi que envoltava les pedres de la torre.

Plena de melangia, va brollar del seu pit una trista música. Quatre notes, a l'atzar entonades, es van convertir en un trist poema sobre una dama rebutjada. Una llàgrima, li lliscà per les galtes, fins caure al terra, on va ressonar, fent trontollar la cel·la. Va quedar muda, a l'espera. Tot seguia en calma. Llavors, recordà un acudit i el xiuxiuejà per a ella. Va riure, i la rialla cantarella, es va alçar, provocant que caigués una paret de pedra. Astorada, va declamar en veu alta, l'escena d'una obra d'opereta. I mentre es movia seguint les interpretacions d'els actors imaginaris, queien els murs, i les seves paraules marxaven, amanyagades per corrents properes, traslladant el so, dels cims nevats, a ribes d'aigua verda.

Una dona, escoltà la dolça peça, i la cantà al primer home que va trobar. Aquest, va fer el mateix, i noves composicions va inventar. L'anomenaren bard. Desprès vingué un poeta, i un joglar. Van sorgir rondalles, contes i gestes, més tard, menuts i grans relats, escrits a mà.

Fins avui, benvolguts companys, que ens hem retrobat.

autor: Sergi Garcia Oset, del blog La meva perdició

autor del dibuix: Jaume Vilalta Casas (Dibuixos JVC)

293.- -Diumenge a la tarda

2010-03-20T08:10:00.001+01:00

Diumenge a la tarda, després del braç de gitano i del cafè, l’Ernest va decidir que ja era hora d’iniciar la seva carrera literària. El dia abans, dues veïnes que li havien llegit la carta al director van dir-li que estava molt ben escrita, i ell s’ho va prendre més que com un afalac, com un repte. Va manar als nens abaixar el volum del televisor i es tancà a l’estudi amb vocació creadora. Tiraria per la poesia i tornaria a fumar. Tabac negre. Havia llegit que una cigarreta encesa als dits lubrica les neurones i fa que els adjectius flueixin amb major precisió. Decidí que la seva rima seria assonant, que concediria escassíssimes entrevistes, i que sempre diria pestes de l’obra de J.V. Foix. A les contraportades dels seus llibres no hi figurarien mai dades biogràfiques i miraria que l’editor organitzés les presentacions en locals d’estètica minimalista de l’extraradi.

Quan van cridar-lo per anar a sopar, esbossà un somriure indolent. Seria un autor de culte. Un autèntic poeta maleït, com ell, no és una cosa que aparegui cada cinc minuts.

autor: Josep M. Sansalvador, del blog De res, massa
.
Conte guanyador al concurs de microcontes a Montornès del Vallès al 2.007
.

292.- Solstici

2010-03-19T08:31:00.003+01:00

En el temps en què neix el solstici escurçant la nit, una papallona blanca, la regna de les papallones de l’estiu, voleiava, juganera, entre les guspires daurades que brollaven la gespa d’un jardí. Mentre saltironava entre les gotes d’aigua que emmirallaven el sol, Missi rescatà l’esguard dels projectes que li mostrava la pantalla de l’ordinador i la contemplà encisada, la mirada absorta i els ulls plorosos fixos en la quietud de la nostàlgia i els records. Aquell instant íntim, aquella quimera bressoladora, tenia com a protagonista una velleta que volia ser jove per sempre més i ho manifestava de manera constant, amb una increïble ingenuïtat.

Un somriure se li dibuixà a Missi, en contemplar aquell ésser alat que li havia fet pensar en la “mama”. Aquesta s’havia mort la primavera passada de sobte, en la frontera marcada de dolor per una aurora i un ocàs. Tal vegada, seguint el seu desig d’aturar el pas del temps va morir i es va metamorfosar d’aquella manera per manifestar-se-li i mostrar-li que s’havia sortit amb la seva; era tan caparruda! Continuava sent jove i a més era preciosa. Les ales de setí i el cos fràgil i eteri, amb la blancor de la neu immaculada. S’assemblava a una orquídia, a una punta blanca teixida un dia d’abril per guarnir el cel, molt més bonic des que ella hi era. Segur que fruïa cada vegada que es mirava en una gota d’albada i es veia tan preciosa; la més bonica. Ella, que quan vivia en un cos mortal i solcat pel pas del temps era tan presumida.

Missi, hipnotitzada per aquella improvisada manifestació d’eternitat angelada, va deixar que el dolor patit se n’anés pres en el vol de la papallona blanca, la regna de les papallones que cercaven una nova albada. Tot seguit va escriure a la seva amiga per compartir-hi aquell somnieig. L’endemà va rebre la resposta que deia: “En el primer dia del solstici d’estiu, un munt de papallones blanques voletegen cridant-me l’atenció mentre s’alimenten del nèctar dels rosers plantats al pati de la nau on hi treballo. Segur que és un cor d’àngels disfressats, capitanejats per la teva "mama", que juga a enllaçar-nos el pensament”.

.
autora: Pilar, del blog A encesa de llum
.

291.- Noi vs Vida

2010-03-18T08:03:00.001+01:00

Quan se’n va adonar, havia consumit gran part de l’oxigen nedant maquinalment. Amb lentitud, canvià de sentit i començà a reconstruir el camí a la inversa, però el “Cau Negre” estava format per dotzenes de passadissos, i l’aigua era molt tèrbola. A més, no recordava cap detall que li permetés situar-se en la direcció correcta.
Tot i així, continuà bussejant calmosament, amb resignació.
Sempre havia dut, en les seves excursions submarines, una corda de seguretat, però aquella nit l'havia deixada al cotxe. Estava cansat de viure, i havia decidit avançar a l’atzar a cada bifurcació, per intentar sortir a mitja ampolla. Un repte tant impossible que supeditava la seva existència a que l'atzar li demostrés que valia la pena continuar.
Va estar pensant, mentre esgotava l’oxigen, en el seu funeral, imaginant els seus amics incrèduls, desfets. Es formà un bassal de llàgrimes al fons de les ulleres, on xipollaven els seus records.
De sobte, després d’un revolt tancat, distingí el forat d’entrada, i el sorprengué l'alegria de trobar-lo. Ràpidament, acaparant litres d’aigua, s’hi va dirigir rascant amb les parets. En arribar-hi, però, i encara que sempre l’havia travessat sense esforç, hi topà amb l’espatlla.
Li calgueren uns segons per a acceptar-ho: aquella no era la sortida, i no tenia temps de trobar l’autèntica, ni tant sols d'intentar-ho, submergit en sentiments d’impotència que, incapaços de tornar-li la vida, l’incitaven a continuar-la.

.
autor: Ferran Cerdans Serra
Llibres artesans i http://www.fcerdans.net/
.

Foto extreta d'aquí:

http://www.flickr.com/photos/fcerdans/3005139755/

290.- El cocodril

2010-03-17T08:32:00.000+01:00

És vell. Se sent cansat. Observa la selva verda i fosca, el paisatge de sempre, un entramat de troncs i lianes que es caragolen fins a tocar l’aigua; uns xiscles eixordadors que et desperten cada matí a trenc d’alba.

Una llàgrima llisca dels seus enormes ulls. Es pregunta perquè no ha sortit mai d’allà, condemnat a nedar amb la fredor de l’aigua, en el fang lletós i profund.

Se sent sol, de fet, ho està. Recorda haver vist altres criatures que han passat com un sospir pel seu petit i estret món: ocells cantaires, serps lliscant, talps foradant el terra, insectes fugissers... És conscient d’haver conegut els humans: els reconeixia pels crits d’esglai que feien només de veure’l allà parat, amb el cap enlaire i la mirada fixa; ni gosaven acostar-se. Ara tant sols escolta el silenci.

Una au s’ha parat sobre el tronc sec i rebregat d’un arbre mort del davant. D’esma obre la boca i l’engoleix d’un cop; sent l’olor de sang i ensuma la mort de la bèstia que ha atrapat entre les dents. És el que s’espera d’ell: matar animals, empassar-se el seu cos entre el gust insípid de l’aigua contrastat amb una certa salabror del fang.

Ha enyorat altres maneres de fer: menjar sense devorar, viure sense ser un rèptil, poder plorar i somriure...

Un dia llunyà tingué un amic: un cadell humà, un nen ros i esprimatxat que tocà la seva pell rugosa amb la seva maneta i li digué quelcom diferent. Fou un instant. El nen marxà entre els crits estridents i esverats d’una dona que li arrabassà aquella curta carícia. No ha tornat.
Està cansat.
Poc a poc s’endinsa al mig del pantà i quan ja ho sap prou fons, deixa de moure les seves curtes potes, deixa el cos las, inert. Dóna una mirada al seu voltant, res no ha canviat: el sol entra atemorit entre les branques i l’espessor del verd. Recull la seva escalfor en un darrer desig de transformació que sap que mai serà. Tot traspua calma, tranquil·litat.
S’adona que està plorant. Va tancant els ulls.Al cap d’una estona, la selva sols conserva la punta d’una cua que ha deixat de ser.

autora: Núria Comas, del blog Cal Sac - (conte amb 365 paraules)

289.- Cotxe nou

2010-03-16T07:20:00.000+01:00

.
Era el seu primer dia de feina, el venedor de cotxes estava neguitós, encara no s’havia estrenat, tenia fal·lera perquè entrés un client, algú a qui poder-li vendre la darrera novetat del mercat automobilístic, potser el monovolum “Icapdetot”, o tal vegada el tot terreny “Pertotarreu”o el petit turisme “Comunbòlit” de 175 cavalls i 600 quilos de pes, un míssil que feia furor entre els conductors jovençans.

Alt, ben vestit, empolainat i engominat, aixecava la barbeta en caminar, empenyia les espatlles cap al darrere, treia pit i forçava els abdominals empenyent l’estómac cap a dins. Va obrir la porta del concessionari, es va passejar entre el models exposats, passant suaument els dits per la carrosseria brillant i neta dels vehicles; obria les portes per veure el seu interior i aprofitava per inspirar i omplir els pulmons de l’aire perfumat dels cotxes nous. Li encantava aquella olor de cotxe nou.

El venedor novell, que el va veure, es va llençar com un voltor sobre la carronya, el va saludar amb excessiva amabilitat i el va afusellar a característiques tècniques, equipaments, navegadors, consums, emissions, airbags, colors, tapisseries, promocions, ofertes, financiacions, terminis, opcions i complements.

El client, aparentment, escoltava molt atentament i responia cortesament amb petits moviments de cap o amb sons indescriptibles però que denotaven satisfacció i aprovament. Malgrat tot ell estava més interessat en l’olor de cotxe nou que desprenien.

El venedor novell havia descarregat tots els seus coneixements sobre el descapotable rosa metal·litzat de cinquanta-vuit mil euros, i quan va preguntar:

- Què li sembla?

El client, sense perdre les formes, va respondre:

- La berlina fa més per a mi.

El venedor novell, esgotat, en una frenètica cursa havia amollat tots els coneixements adquirits sobre aquell fantàstic vehicle de gamma alta, i sobre la resta de vehicles exposats a la botiga. El client, li va agrair les explicacions però es va disculpar: tenia pressa, ja continuarien l’endemà.

El venedor novell va entrar eufòric al despatx del cap de vendes per fer-li cinc cèntims del seu client potencial.

- Demà tornarà, ara tenia pressa, havia de marxar -va dir el venedor novell.

- És clar que tornarà. Com tots els dies. Ell sempre torna per ensumar l’olor dels cotxes nous...

autor: Juanma Garcia, del blog De Roquetes vinc...

288.- La capsa de les històries

2010-03-15T08:33:00.001+01:00

Conservo els objectes més valuosos en un dels prestatges inferiors de la llibreria de la meva habitació, a dintre d'una capsa d'alumini sense pany, de grandària semblant a una de sabates. En ella guardo bitllets de tren, flors assecades, punts de llibre, un rellotge de corda amb una sola busca, tovallons de paper amb poemes dedicats, retalls de diaris, postals enviades i rebudes, un vell passaport, encenedors austríacs de martell ja inservibles i altres coses per l'estil.

.
Moltes nits després de sopar, apareix el meu fill en pijama per la porta del menjador, carregant la capsa amb totes dues mans. Ve fins allà on em trobo, la diposita al terra, n’aixeca la tapa i extreu, aparentment a l'atzar, un dels objectes del seu interior, sempre diferent. Me’l mostra i després em suplica: conta'm la seva història! Jo la hi explico, incloent-hi sempre detalls inventats. Quan acabo el relat, em demana que el dugui al llit. Sovint la son el venç pel camí.

No constarà en cap testament, però un dia la capsa serà seva. Com seves seran les històries que conté, que segurament, convertides en simple fantasia, ajudaran a dormir a altres nens que no coneixeré.

autor: Joaquim Valls

287.- Quan apareguis per la porta, no miraré

2010-03-14T08:15:00.000+01:00

En travessar aquella porta sap que res ja no tornarà a ser com abans. L’espera palplantat, amb un ram circumstancial de flors mal compaginades que sembla haver estat confeccionat amb poca traça i molta pressa (llessamins, gladiols, líliums i margarides que no lliguen gaire amb el paper de cel·lofana que embolcalla el ram). Adolorida per la llum intensa de l’exterior de l’edifici, li somriu lleument. Una frase parca de benvinguda trenca el silenci tens que es respira entre els dos. Però, malgrat l’aparent fredor, la veu càlida del seu marit l’allunya d’olors antisèptiques i de modals rogallosos, de dies monòtons i nits il·luminades per fluorescents sempiterns.

Un minut després d’haver travessat la porta, encara mig enlluernada, comença a poder distingir automòbils aparcats uniformement, arbres desfullats, robes tardorenques i el rostre del seu marit. Ha envellit força, com ella també ho ha fet. Se’l veu trist, apagat, resignat a viure una vida manllevada, lluny del paper que escenificava cada cop que el veia, meticulosament vigilats setmanes enrere. Mirades alienes a ells dos els observaven mentre ella acariciava amb els capcirons dels dits les mans d’ell, mentre furtivament robava un breu bes dels seus llavis. Tot i la seva habilitat, l’acció havia quedat enregistrada en la retina de la vigilant i en la memòria de la càmera de vigilància.

Després de deixar enrere la porta, ja tancada, obre les seves ales per a assaborir la llibertat, la carícia de la brisa a la cara, l’escalfor del sol, lluny del captiveri, de la bufetada de pudors corporals maquillades per productes desinfectants, de la gelor dels fluorescents. Vola, d’una vegada per totes, s’enlaira, respira de nou i sap que ja mai més...

-Anem, Joana, la mare ens espera.

Aquesta frase esdevé llast en el seu momentani vol, aquestes paraules la desperten amb més brutalitat que el fet de travessar la porta. Després de nou mesos de reclusió en aquest psiquiàtric, encara no ha trobat les paraules per a justificar davant de la seva mare l’assassinat dels seus dos néts a mans d’ella.

autor: deomises, del blog Es desclou la tenebra...

286.- Sempre has de ser tu

2010-03-13T09:00:00.001+01:00

Des de petit que m’he hagut de sentir dir moltes vegades aquesta expressió: “És que sempre has de ser tu?”.
A l’escola, a l’hora del pati, tots els altres nens jugaven a futbol. Doncs jo no, a mi m’agradava el basquet.
A l’institut, tots els altres companys es tornaven bojos per la música màquina mentre jo comprava discos dels Beatles.
A la facultat de medicina tothom somniava en fer-se cirurgià i jo vaig triar l’especialitat de dentista.
Per tant no és estrany que m’hagi passat el que m’ha passat, i no hauria d’afectar-me d’aquesta manera. Estava acostumat a ser la riota dels altres però pensava que al fer-me gran ja no passaria i per tant vaig acceptar de seguida quan vaig rebre a la consulta aquella carta convidant-me a participar en un estudi d’un producte nou.
Vosaltres hauríeu dit que no? L’oferta incloïa una estada d’un cap de setmana a un hotel de cinc estrelles. La “feina”, si es que se li pot dir així, es limitava a un parell de xerrades on se’ns presentaria el producte que hauríem de recomanar o no després d’haver-lo provat. La resta del cap de setmana serien unes vacances que, mal m’està el dir-ho, jo em mereixia de sobres.
Així que vaig acceptar la proposta i em vaig presentar a la trobada. En total érem 10 dentistes de tot el país i, encara que amb alguns no ens coneixíem, de seguida es va crear un bon ambient de companyonia que presagiava un cap de setmana perfecte. I així fou, fins el moment de presentar les nostres conclusions finals sobre el producte que ens havien fet provar.
Vaig ser l’únic, és que no n’aprendré mai, que vaig decidir no recomanar el nou producte. A partir d’aquell moment, els altres companys van començar, d’una manera il·lògica, a fer-me el buit i els organitzadors de la trobada, potser més lògicament, ja no van ser tan amables com abans.
I no es va acabar aquí perquè el fet s’ha escampat entre la professió i tots els meus col·legues saben que quan tothom diu que 9 de cada 10 dentistes recomanen els xiclets sense sucre, doncs jo sóc el que vaig dir que no.

autor: McAbeu, del blog Xarel-10 (conte amb 365 paraules justes)

Imatge treta d'Internet

285.- La visita

2010-03-12T08:09:00.000+01:00

Sonó el despertador, aunque ya estaba despierta. Su cabeza volvió a los agridulces del día anterior, pensó... porqué siempre recordamos mas lo malo que lo bueno? No es una incongruencia? Porqué no quedarse con la dulzura y la paz de la conversación de la tarde anterior? Porqué no quedarse con las sensaciones de ese tranquilo paseo por el mar? Con el suave aroma del romero y del pinar? Había que levantarse. Al salir al pasillo vio un pequeño haz de luz en la cocina... pensó que alguien la había dejado encendida... Sorpresa! no era la luz.... era la luna! Desde la ventana, con los primeros claros del amanecer, se veía grande, redonda, plateada, radiante... Fue tal la sorpresa que se quedó mirándola como si nunca antes la hubiese visto... estaba allí, la esperaba.... creyó entender su mensaje... Todo iría bien, nada de preocupaciones, el trabajo, la familia, los amigos... nada de que preocuparse. La vida le seguía regalando un día más, muchos regalos que debería ir descubriendo en cada rincón, en cada lugar... Y mientras recibía su mensaje, se preparó el desayuno; tenía una agradable visita, tenía una invitada para compartirlo... El día iba amaneciendo con colores de alegría... No le importaba que fuese pasando el tiempo, que se le hiciese tarde para el trabajo... valía la pena ese tiempo, ese tiempo era un tesoro; su mensaje de valor incalculable. Cada una tomó su rumbo, desde su coche, la veía alejarse poco a poco, palideciendo, con tonos de oro... la Luna debía ir a iluminar las noches de otras almas que la esperaban para con ella tener una charla, debía dejarles también su mensaje de felicidad, su regalo de paz.

.
autora: Pepa, del blog Del-fina
.
imagen sacada de Internet
.

284.- Adelante, por favor

2010-03-11T06:30:00.001+01:00

Que el semáforo de la calle que daba entrada al pequeño pueblo donde vivía David se pusiera en rojo cada vez que él regresaba había dejado de extrañarle. De hecho, se había convertido casi en un ritual, en una parada obligada que le permitía reflexionar algo menos de un minuto.

Pero, a pesar de las prisas que solía llevar, no era ese alto en el camino lo que verdaderamente le enojaba, sino el hecho de tener que esperar allí, justo debajo del piso donde vivía su antigua novia.

Después de tres años, David por fin logró cruzar el maldito semáforo en verde sin tener antes que frenar. Él no se percató, pero fue la primera vez que su ex se asomó al balcón… junto a su nuevo novio.

autor: Daniel Sánchez, del blog Microrelatos a peso
.
COMENTARIOS EN CASTELLANO, POR FAVOR!
.

283.- El captaire

2010-03-10T08:15:00.001+01:00

El seu equipatge pesava poc. Cartrons. Un sac de dormir. Una manta vella. Un joc de roba de recanvi bruta i espellifada. Unes sabates de sola gastada i amb forats. Això és tot el que tenia. Les seves pertinences materials després que la vida el tractés injustament. Ara, hi havia una cosa que posseïa i que ningú li podria treure: la dignitat. Dignitat de ser qui era, de trobar-se on es trobava, de viure gràcies a la generositat de la gent. Una dignitat que feia que cada nou dia que arribava, ho fes ple de noves esperances. Esperança de que les coses podrien canviar. Esperança de que la sort li tornés a somriure, com anys enrere. Esperança de que igual que un dia la vida se li va girar d’esquenes, potser, algun altre, se li giraria de cara. I llavors, aquelles calamitats per les que havia de passar, el fred que havia de suportar, les mirades de la gent que el feien sentir ningú, els dits acusadors dels nens petits que el veien com una mera distracció, la gana que, dia rere dia, havia d’aprendre a dominar, llavors, tot allò, igual que un bon dia va arribar, se n’aniria. I ell tornaria a ser de nou algú. Una persona amb nom i cognoms que, lluny de vagarejar pels carrers sense rumb, hi caminaria amb una direcció fixada. Aquell era el seu somni. La seva esperança. La seva dignitat. Allò pel que lluitar dia rere dia. El tren al que agafar-se per no embogir. L’última cosa amb la que, nit rere nit, pensa mentre està estirat sobre els cartrons dintre del seu sac de dormir abans d’aclucar els ulls.

Mentrestant, però, segueix vivint al carrer. Allà on pot i li deixen. Segueix portant un equipatge lleuger. Segueix vivint de la caritat de la gent. Però amb dignitat.

autor: Jordi Casanovas, blog He omplert la banyera d'aigua freda

282.- A viure que són dos dies!

2010-03-09T08:15:00.002+01:00

Havia estat esperant aquell moment molt de temps, o al menys em semblava a mi que era molt de temps, perquè quan veus que la vida se te’n va, cada minut que passa es fa etern. Per fi un bon dia vaig rebre una trucada en la que em comunicaven que havien trobat una persona compatible per poder procedir al trasplantament de medul·la. Fins llavors havia estat nerviós però en aquell moment vaig caure en un altre estat, també de nervis però diferent a l’anterior, que no sabria descriure bé amb paraules. Estava a punt de fer un pas per salvar la meva vida. Dit així sembla important però no és res comparat a sentir aquesta sensació en la teva pell. Van passar els dies, van fer les proves que quedaven, van seguir els protocols establerts per a tal procediment i va arribar el gran dia. Em vaig sotmetre al trasplantament. Encara que sembli estrany ho van fer per via intravenosa, com si fos una mena de sèrum, em van connectar a uns tubs i em van fer el trasplantament de medul·la, sense ni adormir-me. I anava veient com aquell líquid m’anava entrant al cos i pensant que mi estava entrant la vida i quan va caure la última gota de la bossa vaig ser conscient de que ja era un altre. Tot començava de nou amb aquell elixir màgic. Són pocs els qui tenen una segona oportunitat, els que tenen dues vides i jo havia estat un dels escollits. Això evidentment tenia un preu, però estava disposat a pagar-lo, i amb la lliçó ben apresa, ara si: A VIURE QUE SÓN DOS DIES!

autora: Laura T. Marcel, del blog Mar i Cel

281.- La bruixa empipadora

2010-03-08T08:10:00.001+01:00

Una vegada hi havia una bruixa que sempre feia la guitza als altres.
Amb aquell vestit tan negre, tan llarg i tan esparracat; el barret amb la sivella de plata, les sabatotes punxegudes, les ungles grises i les dents grogues… tots li tenien por i per això l’obeïen.
-“Porteu-me al circ abans que us converteixi en granotes! Si no em feu cas, ui! Si us atrapo!!! Me’n faria un bon tip de menjar nens!!!”
I, és clar, els nens la portaven al circ.
-“Aneu a comprar-me un regal ben maco, que si no us faré tornar verds!, je, je, je, je!!!”
Qualsevol que sentís aquell riure, tenia esgarrifances. I la bruixa aconseguia el què volia.
Així anaven passant els dies i les setmanes, però els nens i nenes d’aquell poble ja n’estaven farts d’aquella bruixota tan empipadora.
Un bon dia es va celebrar una reunió del Consell de les Bruixes del Món, i allà tenim la nostra bruixa esperant que li concedissin la Sivella d’Or de les Bruixes, que venia a ser un premi per fer una bona feina.
Com que havia estat una bruixa empipadora, la Reina de les Bruixes la va castigar dient-li:
-“A partir d’ara els teus encanteris no serviran per a res! Les bruixes hem d’ajudar els altres i no molestar els nens i les nenes. No veus que només et fan cas perquè estan espantats?. No m’agrada gens això que fas!”
La Bruixa Empipadora va marxar molt enfadada d’aquella reunió i no va voler sopar res més que dues potes de mosquit amb salsa rosa.
L’endemà la bruixa va veure uns nens que jugaven al parc i els va dir:
-“Ràpid!, expliqueu-me un conte o us convertiré en ratolins!”
I entre tots li van explicar un conte.
Però hi va haver un nen que no va voler jugar amb la bruixa:
-“Doncs et tornaràs de color vermell!”
Quan la mare va veure el seu fill tot vermell va dir:
-“Vés a banyar-te!”
Després de rentar-se amb aigua i sabó el color vermell va marxar, perquè els encanteris de la bruixa ja no servien de res.

I quan la bruixa ho va saber va desaparèixer per sempre més.

autora: Miri4, del blog "+3"

280.- La convidada

2010-03-07T08:10:00.000+01:00

Fullejava el llibre, amb tres lletres a la coberta: RTV. L’havia descobert triant i remenant llibres amuntegats en un tenderol de la fira. Per les seves mans havien passat títols ben suggeridors, com ara: El yoga en 10 lecciones, Todo sobre la sexualidad femenina, El triángulo de las Bermudas...

Quan arribà a les seves mans, l’obrí i donà un cop d’ull al pròleg: de F. Lázaro Carreter, m’agrada; patia una mena de xarampió festonejant pàgines amb pigues amarronades. Mentre no s’encomanés... La vida del Buscón, llamado don Pablos a la butxaca.

I ara, mentre s’anava coent el dinar, fullejava aquell llibre. A la primera plana un nom i una data: Maruja Fernández, 20-5-68; lletra punxeguda i prima, lleugerament inclinada. I molt acurada.

On era ella el 20 del 5 del 68? Si havia estat diumenge, de segur que fent un tomb per les firetes, que venien sempre per primavera; a les barraques del tir el germà gran guanyava nines ballarines que després l’hi regalava. I almenys, un viatge a les cadenes i un a les barques, queia de ben segur.

Passà pàgines, sentint el xiuxiueig del paper. Color groc i olor humit. De sobte, caigué una foto: amb rivets dentats; sèpia i negre. Una noia amb faldilla i jaqueta fosques i jersei blanc, repenjada sobre un arbre poncellat. Somriure i monyo d’una altra moda. La Maruja, el 20 del 5 del 68?

La trobada no li va agradar gaire. Les fotos antigues dels desconeguts semblen fotos de morts. Allà estava, somrient ja dues dècades.
El dinar feia estona que regalimava i cruixia sobre el foc, mentre ella fullejava el llibre.

De segur que la Maruja, a hores d’ara, feinejava, discutint ximpleries amb fills adolescents i apropant-se a un marit ensopit –aquell que féu la foto i potser regalà el llibre-, de panxa prominent. O potser, a l’estranger, donava classes de literatura espanyola del Segle d’Or i s’ho muntava amb els alumnes mentre compartia apartament amb un enfant térrible del maig francès. Quina convidada!

Una insistent olor de socarrimat la va tornar al present. Un cop dinat “allò”, rumiaria què fer d’aquella imatge inerta que s’havia ficat, pel més pur atzar, a la seva vida.

.
autora: Luguca
.

278.- La vident

2010-03-05T08:10:00.003+01:00

Tot i que no sóc gaire avesat en temes que ultrapassen la raó, aquella tarda vaig anar a veure a una vident perquè em predís el futur. La pitonissa, de rinxols despentinats i amb mocador lila al cap, em va comunicar consternada -després d'haver-ho provat per diferents mètodes- que no podia veure gaires coses del meu futur. “Deu ser que avui falla la connexió amb el més enllà”, em va dir seriosa. El que sí que em va poder assegurar -perquè ho havia llegit a la seva bola màgica-, va ser, que que jo moriria atropellat per un cotxe de color vermell a l'edat de vuitanta-tres anys.

.
Li vaig pagar un preu rebaixat per la consulta i vaig sortir al carrer decebut per la improductiva visita, però alhora content perquè em quedaven molts anys de vida per endavant. Sumit com estava en els meus pensaments, no vaig veure el vehicle vermell que se'm va emportar per endavant. Vaig morir als trenta-vuit anys sense saber que la vident era dislèctica.

autor: David Valle, participa a "Jo escric"